Sense Einstein & Cia.

Com qui es desfà el nus de la corbata, a poc a poc em descordo la imaginació i em serveixo un tall generós de tarda sense lleis físiques pel mig, amb permís de la ciència, of course. I és així com camino per l'aire a grans gambades astronàutiques, i puc veure, entre ohs! i ahs!, el paisatge casolà penjant d'un fil invisible, a tres pams ben bons del terra, mentre un grapat de fórmules quàntiques enfilen somrients i exultants un dia sense Einstein & Cia.

Ego monoplaça

Hi ha vespres que m'escarxofo a l'ego monoplaça, disseny narcisista, màxim confort. Ben arrepapat llum d'ambient, l'amor propi a un volum alt escolto un doble cedé d'elogis desmesurats: 187 min. de copets a l'espatlla, somriures còmplices i picadetes d'ullet que em vaig fer fer als Estudis de Gravació de Piropus Desinteressats, hivern del 2007, edició de col·leccionista.

Un altre dijous

Crido al despatx l’abril que encara queda ―seu aquí, si us plau...― i li recrimino que, un altre dijous com el d’ahir, de l’estil estúpid i faltón, poc professional, vaja, i a fe de món que li plantifico un passi-ho bé així de gran, amb creu i ratlla al calendari i fins aquí podíem arribar, oficina de l'INEM més propera: segon carrer a mà esquerra.

Un, dos, un, dos...

El Sr. Tinc és d’oïda fixa, i no li agrada que li toquin els decibels. Per això, d'haver pogut ser un dels ideòlegs del Big Bang, hagués pastat el món a un volum únic i plausible. I sí, a part del pet còsmic inicial i acústicament molest, les proves de so originals d'origen del Sr. Tìnc, un, dos, un, dos, haguessin buscat que la terra funcionés amb una equalització nítida, sense acoblaments ni estridències, amb l’opció d'endollar-se a un sintetitzador elegant i nen, puja’m els baixos. I, tot plegat, per tal d’aconseguir aquell fregit de ràdio antiga passeu-me un vinil que només tenen les coses amb caràcter, rigor i presència. Au: queda dit.

Doble de mi

Llevar-me pel matí, badall va, i ser un doble de mi: tatxaaan! Tenir els mateixos gestos, el vestuari semblant, la clenxa de sempre, però sense jo. Que algú s'enfundi la meva pell cremallera amunt i salti a la vida d’un servidor amb tots els permisos autobiogràfics compulsats, hola, què tal, et presento la rutina, dos petons i aquí us deixo anar.

I en un ar! i no-res

M'enfilo fins al cervell, i amb la vena major del coll, inflada de ràbia i del diàmetre d’una canonada, faig un xst! autoritari que ressona pel crani. I de cop, tots els mals de caps callen, i en un ar! i no-res ja teniu muntada una desfilada a pas marcial, al ritme d’unes notes de vent castrenses i direcció ordre i disciplina i no trenquin files. (La silueta displicent d'una cabra legionària observant l’escena és opcional.)

Posi'm un gat

Les últimes analítiques ho corroboren: tinc l'alegria a 27, els triglicèrids al límit del suïcidi col·lectiu i un percentatge estratosfèric de plaquetes deprimides, kleenex en mà. El psicòleg, amb cara d'ensumar merda, va i em prescriu que: a) tregui el cap a passejar mínim! tres cops al dia; b) que consumeixi cada 12 h. (i en versió original) un parell de devedés dels Monty Python, i c) que posi un gat a la vida, marca siamès i fàcil d'utilitzar, dels estàndars, vaja: aquells que s'enrosquen a la falda i t'absorbeixen tots els mals rotllos entre badalls per aquí i run-runs per allà.

A l'estil Bogart

De poder fer una revisió biogràfica exhaustiva, el Sr. Tinc voldria néixer ben arran d'inicis d'abril, i no a finals d'octubre, tal i com venia fent fins ara. Un capritx zodiacal com qualsevol altre: el Sr. Tinc creu que la perxa d'àries li escauria d'allò més, amb els respectius planetes a joc, la lluna a una distància prudencial del caràcter i les banyes de tirabuixó, a l'estil Humphrey Bogart, col·locades de cantó.