Però vostè és...


Una desena d'amables lectors m'han boicotejat el gmail: exigeixen que faci pública la meva sexualitat blogaire. Sospiten que sóc un impostor amb òvuls, rímel i talons. Que escriu massa bé per ser un home... ―mail extorsionador núm. 3, de 24 KB, safata d’entrada 12:02 p.m. Acabem amb el xantatge d'un post per tots. Sóc un bípede diòrquic i de testosterona gran reserva, consumidor esporàdic dels durex sensitive XXL (una hom que actualitza per aquestes contrades en pot donar fe), mamífer de pròstata d'alumini i que, des de l'aparició insolent d'alguns cabells blancs, ha de treure's de sobre les pretendents amb una màquina llevaneu. El Sr. Tinc podria esplaiar-se amb més intimitats genètiques, però som en horari protegit i la llei és la llei. Xantatge resolt, apa.

Més enllà


La posteritat és una sala diàfana, orientada al mar, ideal parelles. Als dotze anys em vaig morir tres mesos. A dins meu, portes, envans, finestres i quartos m'omplien l'ample del cervell, mentre un equip de pal·liatius em supervisava el coma i una insuficiència renal aguda. Però la mort no em va durar gens, i el pis-mostra, amb tots els acabats de luju, va desaparèixer. Des de llavors sé que el més enllà té parquet flotant, radiadors i cèdula d'habitabilitat.

Digey



Després de tres anys de sequera sentimental l'amiga estrena xorbo: un digey italià, provinent dels xilouts més fashions d'Eivissa i rodalies. Entre els íntims la notícia ha causat furor. Des de que l'ex va esfumar-se que l'amiga no ha recuperat el to. En una marató de resistència mental, els amics ens hem anat rellevant l'orella perquè pogués lamentar-se en condicions. Però com més temps passava, pitjor. Les parelles estables del seu entorn han follat, s'han embarassat i han parit a mesura que, pel seu llit, circulaven candidats d'una sola nit.

Trenta-nou anys i els ovaris en el quilòmetre zero: les presses biològiques per lligar l'Home de la Seva Vida (les majúscules són seves) capen la predisposició dels pocs que rebreguen els seus llençols. De fet, quan els futurs rotllos s'enfunden el condó ja els està parlant de viatges de noces, criatures i sogres. Ni quan el cercle masculí reunit d'urgènciavam detallar-li el manual d'ús per no acollonir un home a la primera cita, no ens va escoltar: insistia en obrir-se de cames a les cigales que, primer, juréssin fidelitat a cal notari. I, és clar, els desenganys s'han anat amuntegant a la seva tauleta de nit. Però el pollastre sicilià i quarentón penjat del seu braç trastoca els plans. Un parell d'amigues casades els hi ha faltat temps per apuntar que aquest Flavio Briattore que punxa plats només serà un passatemps. A la parelleta no els hi donen ni tres sessions: tantes gogos i remescles no poden ser bones, diuen. Sospito que la planta del digey metre vuitanta-set, butxaca plena, somriure profidentté alguna relació amb aquesta premonició fatalista. La qüestió és que, tres anys després, l'amiga torna a tenir un nus a l'estómac i una orella nova per escalfar...

El dia D


En el departament de pre-embrions algú la va espifiar. Quan encara no era ni un pèsol amb cordó umbilical van adjudicar-me (per error) l'adn d'un perfecte mediocre. El tràmit a la panxa de la mare va tòrcer totes les previsions primogènites, i vaig néixer sense ambicions a les butxaques. De possible genit de l'aeronàutica mundial a conserge de bata blava i antipatia contrastada. 

GPS


Tinc el GPS vital destarotat de fàbrica: mai no aconsegueixo anar més enllà de la segona rotonda de mi mateix. Per sort, en l'últim número de la Science Rechearch Society s’apunta que la cèl·lula d’orientació existencial podria ser aïllada amb èxit. Els qui circulem, perduts, pels vorals de la vida la notícia ens fa tocar el clàxon de felicitat. Si s’elaboren embrions i rinoplàsties a la carta, si es practiquen trasplantaments d'òrgans a distància o t'esborren les diòptries de talp amb làser, ¿per què no podrem encarregar a la neurologia més avançada un parell de sentits a la vida per anar tirant?

Marsupials&Co.


Tinc un amic que es deixaria fer un bolso amb la seva pell per tocar pit i cuixa. Si féssim un flaixbac per la història de les misèries biològiques constataríem l’espermatozoiditis crònica dels mascles. De fet, si el post disposés de pressupost contractaríem una veu en off perquè resumís els episodis més ridículs de l'evolució sexual humana. Però com que no és el cas, emplaço al lector que recordi els mítics gags televisius de la Trinca: tres neanderthals de barba postissa que, garrot en mà, perseguien una neanderthalessa de pestanyes arrimelades i minifaldilla de pell de castor. Les ànsies procreadores dels trincos bé valien la cursa d’obstacles amb l'estabornimenta final. Afortunadament per les fèmines, les tècniques de seducció han millorat, però la tirania dels calçotets és vigent.

Fixeu-vos en el ram del plomífers urbans: els coloms estarrufats que busquen deseperadament la seva partenaire a peu de semàfor. El ball ridícul d'aparellament, el parrupeig carregat de falses promeses: tot plegat per un quiqui ràpid, i si t'he vist totes les colomes sou iguals... O els gossos, que desenfunden el pintallavis a la primera oportunitat de quatre potes que li mostri el cul. O la libido inesgotable del conill: tres segons de plaer intens per caure fulminat a l’acte (després de l’acte, s’entén) i sant tornem-hi. No jutjaré el sex-appeal dels marsupials ni la diplomàcia a cops de banyes de les cabres salvatges per fer-se una remugaire de barbeta rinxolada, però el reclam sexual d'alguns bitxos mascles falla per l'abillamenta.

Si jo fos foca, dubtaria en concertar una cita amb el lleó marí que, quatre roques més enllà, em dedica un rot sísmic a mode de seducció màxima. O si fos una llangardaix basilisc de les que talla la respiració, no ensenyaria la regatera al primer de la meva espècie que, només per impressionar, llisca per sobre d'un riu com si fos el Jesucrist dels rèptils. El poc tacte del dragó de Komodo em faria ampliar el radi sentimental cap a un altre hàbitat. I em tiraria a la beguda sense pal·liatius després de sentir els piropos impertinents de segons quins simis en segons quines bastides tropicals. Potser per això les meduses van entendre que l'element masculí desafinava en termes d'estètica reproductil, i van preferir asexuar-se a base d'espores abans que haver de patir vergonya aliena veient com un meduso ―amb sobrepès i palillu a la boca― les perseguia, lascivament, oceà enllà...

Sord

D’aquí a un parell de dies ―via correu certificat― t’arribaran les meves orelles en un paquet ple de porexpan. Me les he desenroscat només per tu: fes-ne el què més et convinguin. Des d'avui jo ja sóc oficialment sord a la vida.  

Els egoblogs




Ja t'ho diré: prefereixo que em practiquin una colonoscòpia sense anestèsia en un vaixell txetxè ancorat en aigües internacionals (i infestat de rates sifilítiques) abans que visitar segons quins blogs. A la catosfera d’aquest cantó del mediterrani corre una creença tipus copiar/enganxar que diu que obrir una bitàcola personal és la bomba 2.0 i més. Els encarregats d'escampar aquesta farsa són els egoblogs, la comunitat més perillosa d'integristes digitals que se't pugui colar a la bústia amb reclams tipus: “Vota'm: aspiro al top-ten dels blogs més endogàmics“, o “Saps qui anirà a Ràdio Sant Guillem de Frontanyà per parlar de la blogosfera abans i després del seu blog?” o bé: “Aspiro al premi “Cita'm i clica'm (modèstia a part)”, etc. A part d'autopostejar-se fins a l'extenuació, els egoblogaires són les úniques bèsties cibernètiques capaçes de comentar els comentaris dels seus propis comentaris per terra, twitter i mar.
Diguem-ho clar d’una vegada: esventar segons quin nivell d'històries personals s'hauria de ciber-regular. I mentre no s'inventi la manera de comprimir l’ego d’aquests onanistes cibernètics en zip o rar, empaquetar-lo com arxiu adjunt i enviar-lo (amb còpia oculta) al web més inhòspit del ciberespai on es desactualitzin d'inanició, proposo una mesura de prevenció gens popular. A mode d'advertència s'hauria d'especificar al navegant que al davant hi té un blog d'alt contingut vanitós. Per accedir-hi, tarifa al cantu: el preu de la lectura nacional rondaria l'1,5 cèntims/min.; el cost de la lectura internacional, uns 2,8 cèntims/min. Si l'usuari infeliç vol entrar en un univers d'auto-cites i auto-homenatges on-line, que es rasqui la butxaca. Però si l'internauta de torn és sensat i s'estima la salut mental per sobre de totes les coses, amb aquesta nova taxa de circulació s'estalviarà temps i quartus. Ah!, i la pinça al nas...

(Per cert: la lectura d'aquest post és de 0,5 cèntims/min.)

El mar, el mar...

M'hauria de comprar el mar encara que el preu del metre cúbic salat piqui.
Vaig arribar a aital conclusió aquest istiu passat, veient Callejeros (el programa amb més primos hermanos d'en Camarón de la Isla per gitano quadrat) on reemetien un especial sobre tupperwares, pírcings i abdomens clenbuteròtics a peu de platja. Fauna xancletil i socarrimada a part, la càmera va plantar-se a la Manga del Mar Menor, (Múrsiaquéhermosaeres). Un matrimoni amb possibles va obrir les portes contra-xapades d'or de la seva mansió d'estiu. Després d'introduïr-nos per una infinitat de menjadors, wàters, re-wàters, cuines i més etcèteres amb armaris empotrats (la decoració mereixeria tot un univers blogosfèric a part) l'home de la casa camisa hawaiana, peluco guapo-guapo (senyor dixit) va ensenyar-nos, tot cofoi, el punt neuràlgic de la felicitat matrimonial.
Darrera d'uns finestrals estratosfèrics amb vistes a l’skyline especulatiu de la Manga del Mar Menor, hi havia dues butaques entapissades de vitromassatge d'última generació reclinable. I llavors..., oh, llavors!, el moment catòdic més intens de tota la tedeté estival: el matrimoni es va escarxofar en els sofàs monoplaces i multifuncionals (coronats per uns tapetes d'inspiració nàutica) i afilant la vista en un punt inconcret del mar, el mascle va fulminar dos mil cinc-cents anys de filosofia al ritme d'un massatge integral de 60 watts a cada cama:
La Manga del Ma Menó..., la zeñora..., el relá... Que lo zepa toa Epaña: ¡ezto é la felizidá!
La senyora assentia a les pertinents observacions filosòfiques del seu home mentre les seves galtes molsudes eren sacsejades pel motoret interior del sofà. El colofó d'aquella felicitat domèstica amb vistes aquàtiques la va posar un pekinès esquelètic i d'ulls glopejats que, als peus de tanta satisfacció ergonòmica i emmarinada, bordava i remenava la cua com qui se sent partícep de tanta condensació existencial.  

De cap cap al calb


Doncs mira, ara que el dermatòleg d’una famosa empresa de productes capil·lars torna a passejar-se per la tedeté, ja és hora que ho sàpigues: sento empatia pels homes amb poc pèl al cap. Des de que la meva raó pentina rínxols (i algun cabell blanc, aixs!) que les meves hormones s’han solidaritzat amb els calbs definitius. Diu un estudi poc contrastat de genètica aplicada a la barra de bar que: 1) dels 25 als 45 anys (aprox.), l’abdomen dels homes experimenta una inflor progressiva que peta cinturons, arrenca botons i activa comentaris sarcàstics i 2) a partir d’un desencadenament androgenètic malparit, la clepsa d’un mascle contemporani vulgar pot clarejar a grans gambades. I bé, és llavors quan s'estableix una relació líbido-causal que agrupa en un mateix conjunt el punt u i dos de l'estudi citat més amunt: a menys volumetria capil·lar i més massa corporal, més potencia sexual penja entre les cames.
No, senyors: la caiguda dels tupès més afilats o la volatilització de les grenyes més ben fermades ha creat autèntiques crisis d’identitat al personal pro-calbí. El sexe, aquí, no hi pinta res (mai millor dit). Com a membre honorífic del Club dels Alopècics Androgènics Anònims (en sóc soci per simple solidaritat d'espècie i no per motius d'insuficiència capil·lar) apostem per un aclariment públic. Que el front se t’eixampli o que la closca se’t peli pel mig és un drama particular d'enormes repercussions morals, estètiques i ergonòmiques. A més, que no oblidi l'amable lector que, en el fons, és una desavinença injusta amb l’uniforme masculí: la natura et proposa un material fungible que t'arrabassa amb l’edat. Les mono-dosis de minoxidil 2%, les Propecies a granel o les sessions de raig láser ultra-estimulant al cuir cabellut serveixen als qui van de cap cap a la calba principiant. Però als caps de calba veterana ja els és inservible, el desplegament de mesures anticaigudes d'urgència. Un retard imperdonable que algun energúmen va decidir un bon dia excusar amb la cançoneta que lluir entrades generoses, o anar a buscar la clenxa sota l'axil·la més poblada, era un signe de maduresa sexual ben portat. Des del Club dels Alopècics Androgènics Anònims creiem que la immensa majoria dels calbs ho és a contracor. Encara més: si se'ls preguntés, a molts els agradaria no ser-ne o, a molt estirar, acceptarien transportar una calba opcional, reversible. I reconèixer això, bé val una contraprestació...

Temporada oficial de sentiments laborals 2010/2011


La fotografia oficial del primer equip de les meves neurones professionals sortirà demà a les pàgines centrals dels diaris esportius de capçalera, pòster desplegable (tamany XXL) i a tot color. A més, per un preu mòdic, l'aficionat pot adquirir el devedé de les millors jugades laborals de la temporada passada: la mítica croqueta dialèctica amb gol inclòs davant d'aquell ultra defensiu 4-5-1 plantejat per l'etern rival (Senyores Indignades amb Bolso Tous F.C.) i que va suposar la classificació pels quarts de final; les aturades verbals més espectaculars al taulell d'informació, les passades al primer toc lingüístic, els dríbblings i les sotanes a la impertinència més trencacames... Però la història recent és prehistòria en el món de la pilota i la calça curta. Analitzem l'onze inicial amb el qual el cervell d'un servidor es disposa a saltar un any més al terreny laboral més competitiu:
Amb el dorsal nº1: La paciència. Aquesta és la quarta temporada sota els pals. Les seves intervencions providencials han silenciat definitivament el debat de la porteria. Indiscutible.
Amb el dorsal nº2: El rigor. Ràpid, tècnic i polivalent, aquest lateral titular amb la seva selecció aporta velocitat i seguretat. Pot jugar d'extrem i fer funcions de migcampista defensiu. Tota una garantia per la banda.
Amb el dorsal nº3: La puntualitat. El capità. Central complert, elegant i seriós en el joc aeri. Al límit de la jubilació, espera un altre any d'èxits. Experiència contrastada.
Amb el dorsal nº4: L'optimisme. El fitxatge més car de la història del club. Després d'una nefasta temporada passada on les lesions no el van respectar, la directiva va estar a punt de traspassar-lo. El seu joc és inconstant. El seu millor argument sobre la gespa: les passades de llarg recorregut. Necessitarà minuts i confiança.
Amb el dorsal nº5: La serietat. Contundència en primera persona del singular. Aquest central veterà ha estat temptejat per diversos equips de la Premier League.
Amb el dorsal nº6: La intel·ligència emocional. Un dels pilars de l'atac de l'equip. Visió de joc, tècnica i precisió avalen una de les joies del planter. Un dels migcampistes més creatius i consolidats. La clàusula de rescissió, l'únic obstacle per renovar-li el contracte.
Amb el dorsal nº7: La perseverança. Polivalent i constant, és el complement natural de la intel·ligència emocional. Només una lesió als isquiotibials va apartar-lo a l'últim tram de la competició passada. Aporta solidesa i criteri al mig del camp.
Amb el dorsal nº8: La passió. El fitxatge mediàtic d'aquesta temporada. Provinent del Calcio -dues vegades campió d'Europa i pilota d'or-, aquest davanter explosiu té una mitja de 2,7 gols per partit. La seva força i anticipació ajudaran a desbordar per les bandes el joc ofensiu de l'equip.
Amb el dorsal nº9: La ironia. Sens dubte aquest ha de ser el seu gran any. Amb el traspàs milionari del sarcasme als Reds Bulls de Nova York, per fi té la oportunitat que ha reclamat durant tant de temps. Imparable amb els dríbblings i en l'u contra u, té un xut potent. Pot fer tasques d'extrem i de fals nou. Excel·lent tirador de penaltis.
Amb el dorsal nº10: La comprensió. La seva regularitat va de menys a més. A part de pressionar entre línies i oxigenar amb criteri el joc col·lectiu, aporta unitat dins del vestuari. Els lliures indirectes: la seva especialitat.
I amb el dorsal nº11: La il·lusió. Amb l'etiqueta permanent de transferible, aquest extrem esquerre -elèctric i hàbil- té talent de sobres per triomfar. Si les molèsties en el tendó d'Aquil·les no persisteixen, pot ser el revulsiu que desencalli molts partits complicats. De totes manera, si el seu rendiment no està a l'alçada de la seva nòmina estratosfèrica, la directiva no descarta traspassar-lo quan s'obri el mercat d'hivern...

D'amants


He hagut d’obrir un expedient disciplinari a la meva última amant. De tota la vida que les cames adúlteres que han lliscat pel meu llit han seguit el protocol establert i aprovat per la Convenció d'Amants Internacionals: còpula+cigarreta+petó+ja et trucaré. Però aquesta darrera incorporació de metre vuitanta-tres, d'ulls blaus i de denominació d'origen nòrdica, un cop enllestit el catàleg de postures de sèrie ics, ha encès el nobel de rigor i..., ha trencat el silenci amb un catastròfic “hem de...” (!), un dels plurals més químicament castradors que ronden pel mercat de fluïds corporals...
Quina agència dius que t’envia, maca? Mira, t'ho diré clar i català abans no arrepleguis els teus encants i enfilis la porta per on has entrat: el principi que ha sostingut la història dels amants que es fan i es desfan entre llençols és l'absència de qualsevol pronom personal acabat amb essa (si no vols, és clar, que l'orella que planxa el coixí del teu costat del llit s'esfumi amb la cua entre cames.)
Si et saltes aquesta regla d'or per simple incontinència verbal postcoitum és que: a) o bé se te'n refot l'antropologia conjugal: relliscada descomunal; o b) ets la prova fefaent que expedeixen el carnet de querida a qualsevol pit i cul que ompli el formulari d'admissió. No ens escandalitzéssim, però els amants no són la cara B dels matrimonis soporífers i hipotecats. Si un parell de casats fan el salt és per simple evasió existencial, però mai per obrir de bat a bat la porta del seu forat negre mental, ni per emprar el plural majestàtic entre polvo i polvo ni, encara menys, per disparar preguntes del calibre amorós (i a boca de canó) al mascle acabat d'ejacular i en plena fase REM. Per follar amb problemes tiro de senyora amb rulos i bata estampada de flors, no sé si m'explico...

L'onze de setembre

El meu amic de barretina i trabuc em truca desolat. Em diu que això el supera, que en el fons li està ben empleiat. La seva presència a la mani de l'onze entra amb contradicció amb les lleis de la fisica elemental: és membre de tantes plataformes que, per commemorar la diada, l'han citat en punts tant dispersos de la ciutat i a hores tant irreconciliables que està al límit del col•lapse nacional.
Detallo el llistat de plataformes, plataformetes, associacions, agrupacions, manifestos i altres iniciatives en les qual ha adherit el seu vist-i-plau independentista:
Plataforma pel Sí, Plataforma pel ara Sí que Sí, Plataforma pel Sí a Curt Termini Nacional, Plataforma pel Sí Però Per Si De Cas Més Endavant, Independentistes de Comarques, Vegueries x la Independència amb la variant N-II soterrada, Reivindicació Nacional d'Esquerres Alternatives, Re-Reivindicació Nacional d'Esquerres Alternatives, Manifest 2.0 “Fes un clic per l’Autodeterminació”, Contramanifest 2.0 d'ex-Blogaires Nacionalistes i Cibernèticament Lliures, Independència i Punt, Independència i Amunt, Independència i Independència, Independència i Olé, Independència sense Fronteres, Antic Casal Català d'Ex-Comunistes de Dretes per la Reivindicació de la Causa Comuna Catalana (ACCECDRCCC), Amics de l'Estelada Setinada, Amics de la Senyera Primer i l'Estelada Després, Lliga Catalana de la Commonwealth, Emirats Catalans per l’Europa de les Nacions, Taxidermistes Nacionalistes, Geòlegs per la Independència, Autòmats per l’Autodeterminació dels PPCC, Sardanistes Separatistes, Puntaires per...
...el catàleg d'adhesions és tant extens i contradictori que no m'estranya que les arrels d'aquest retall de país neixin del mateix kilòmetre 0.


Ets cosa meva

Si al rebost de casa hi col•lecciono pots de tristesa fermentada és cosa meva.
Si hi ha matins que m'afaitaria les idees amb calç viva és cosa meva.
Si els caps de setmana esmorzo torrades untades amb nostàlgia extra és cosa meva.
Si vull que m’expedeixin el certificat d’inutilitat existencial congènita és cosa meva.
Si em vull esberlar els somnis és cosa meva.
Si continuo pagant la quota d’imbecil•litat on estic subscrit és cosa meva.
Però si t’esgarrapes l’ànima, tens les pupil•les dilatades d’absència i et perdo entre l'amplitud rebregada dels llençols i els replecs dels teus somnis ja no és cosa meva: ets cosa meva...
Cop de puny a les costelles del poeta que em rimi l’amor amb líriques i demés collonades romàntiques. L’amor és bilateral, i la vida -creu-me- va de debò.

Alegria a les ones hertzianes!

Les ones hertzianes boten d’alegria. La caliquenya més radiofònica torna al dial de tarda de l’efa ema català, a can Clapés. Després d’un any plantant la tómbola pels extraradis més selectes del país, el senyor Canyelles i la seva fregoneta (amb neboda mal esbandida com a copilot) tornen a mossegar l’escarxofa del grup godó. Dedico un aplaudiment blogaire d'intensitat nou sobre deu per aquest pollastre de cresta misògina i pota negra de l’humor quillo. La temporada promet: només de pensar-hi, les meves oïdes ja saliven...

El debut

Treiem la pols al tema. Els blocs són un sistema per connectar vanitats, i molts matarien per jugar a la Xàmpions Lic Blogaire. Jo em conformo amb la lliga professional de la regularitat cibernètica: guanyar els partits de casa i arrencar algun puntet a fora. Mal pensat i mal negoci: l'staff tècnic del meu anterior bloc va declarar-me transferible la temporada passada justament per això. El meu substitut -un davanter txec barbamec que ha fet les delícies a la Premier- clava els gols de tres en tres i ja ningú no se'n recorda de les meves memorables actualitzacions al minut noranta de partit, quan tothom ho donava tot per perdut, i tot eren laments, males cares i mocadors de dimissión-dimissión
I ara que tot just la tardor badalla de mandra i el meu representant m'ha deixat amb un cop de porta (-No oferta, no comission: bye!) m'ha caigut del cel la millor de les preparadores físiques de blocs professionals mundials: exigència i rigor van-gaalianes, mà esquerra rijkaardiana i la imaginació més elegant de l'escola Guardiola. Que tremoli el pitxitxi, que tremoli! (De moment que tremoli, perquè una distensió dels lligaments creuats del metatarsià tercer de grau lleu amb possibilitats de recaiguda, m'ha obligat a veure els primers partits de la temporada al fons de la banqueta...)

Nen, apunta!


Oficialment sóc mort. Però no: només treballo darrera d'un taulell d'informació. Sé que la senyora que tinc al davant extreurà del bolso el problema numero u. L'escarola li balla pel cap mentre declara la guerra al fons del bolso Tous. Llavis tumefactes, pits sospitosos, joies repartides estratègicament pel cos. I la frase familiar que més et crema els timpans: 
-Nen, apunta! 
-Bon dia tingui, no? 
-Psiii..., nen, apunta! (I el nen, apunta.)

Relacions a contrallum

Per què no puc ser un home amb la vida complicadament solucionada?

La solteria que vaig adquirir per catàleg és una estafa. Dels models de convivència que oferia l’agència You&You va i trio el més senzillet: solter sense lligams econòmics i zero descendència amb parella a l’altra punta de la ciutat. “Vides separades, llits esporàdics, sexe segur”, deia l’anunci. El reclam ocultava un petit drama: la relació contractada era la més trencadissa per falta d’al•licients matrimonials. Truco a l’agència per rescindir el contracte i exigir-los un nou pack que inclogui el d’una parella estàndard (amb possibilitat d’activar l’opció procreadora/hipoteca variable/diumenges a ca la sogra.)

–Impossible... –em diu per telèfon la veu de l’agència–: els complements sentimentals d’aquests productes no admeten devolucions...

Tinc molt mal caure

Tinc molt mal caure: la gent me la bufa, jugo a la tercera regional de l’existència (part baixa de la classificació), detesto el sushi i acostumo a no ser feliç.