Les claus del món

Com cada any, i per aquestes dates, em deixen a la repisa de casa i en custòdia les claus del món, amb una noteta inclosa: gràcies per quedar-te-les, recorda que la 2a i la que fa deu van dures, les altres giren bé, fins al setembre! I, com cada estiu, ja em teniu manyoc a la cintura enfundat en una bata blau-conserge i, tris-tras, fent la ronda internacional i habitual pel meridià de Greenwich, o supervisant els contorns geopolítics de cada continent.

Una altra manera

No és cap secret, que discrepo de la vida. Per això, proposo una altra manera biogràfica de fer, on les cèl·lules i el temps s'aliïn amb tu i, per un mecanisme d'alta ciència ficció, puguis anar repartint anys per on més et convingui: trobar-te els vint acabats de sortir de l'envàs quan trepitges la línia octogenària del taca-taca, que si als cinquanta no et reca aguantar les indiscrecions de la sogra, va i recorris als límits relatius del bressol, o bé disposis d'una ment ben madura i a punt de caure de l'arbre de l'experiència quan l'acne és l'únic fil argumental de la teva existència.

De 10

La premsa, unànime: sóc el Messi de les preocupacions. Puc baixar amb el pit la bola de mals de caps, adormir-la amb l'esquerra i, amb permís d'en Serrat i de l'SGAE, travessar mig camp; fer quatre teves-meves, dues sotanes i driblar, cul a terra, les solucions; o signar un parell de cues de vaques, mocadors a les grades i anar-me'n d'esperó; aturar-me a la frontal toc per aquí, bicicleta per allà i engaltar un xut que foradi la xarxa, escuri l'escaire i gol magistral.

Primer i últim post musical

Amb un sentit de la imprudència discutible, i uns redobles de tambors de fons, m'enfilo fins a l'ampit de l'última finestra d'un gratacel d'alçada novaiorquesa, cel ras. I desafiant la gravetat, que és un puntet a peu d'edifici mirant-me amb cara d'esglai, salto amb decisió i batent amb força les ales d'àngel, flop-flop-flop-flop, mentre planejo per l'skyline amb les mans nuades a l'esquena, l'airet pinzellant-me la cara i xiulant el ritme aeri d'aquesta cançó:

Sintaxi del mercuri

Parafrasejant un bolero que no existeix, diríem que l'estiu és una mala època per pensar. I per escriure... afegiria un Sr. Tinc sufocat, ventilador a tres mil revolucions, gota gorda al front. I és que, a aquestes alçades de la calor, el tecleig del nostre home pateix una deshidratació ortogràfica aguda, amb tendència a una sintaxi del mercuri elevat mentre observa com la pantalla de l'ordinador, passeu-me l'abanicu, es desfà com un rellotge dalinià.

Ha!

Doncs sí, apreciada audiència: disposo d'una dimensió desconeguda de tant x tant, amb acabats de gran qualitat, vectors regulables, punts estratègics i segments d'última generació, que em serveix per fugir d'estudi ha! amb distinció, alegria i discreció.

Mai no ha

De la branca genealògica més bucòlica, secció lírica frustrada, hereto un camí de ral amb salva pantalles transpirinenc que travessa els meus cognoms i part de la imaginació. Coses de família: algú va decidir que la nissaga anava curta de poesia, i va establir aquest paisatge portàtil i altament badoquil per si els alexandrins o les rimes assonants passaven de generació rere generació. No cal que desenfundi la obvietat si afirmo que la musa amb tuls A-B-B-A mai no ha, ding-dong, la porta de casa.

Toca't els bits

I vet aquí l'spam fet realitat: l'inspector de blogs. Quan el Sr. Tinc es va donar d'alta a Can Blogger, corria la llegenda cibernètica a tantes megues les gigues que, qualsevol dia, un bípede de doble click fulminant, amb diòptries informàtiques i la cara pixelada de grans, irrompria sense avisar en les hactetepés personals i fiscalitzaria fins l'últim dels arxius penjats, a mode d'auditoria externa, vostè no sap amb qui està parlant. Doncs bé, dos anys i picu després de l'inici d'aquesta bitàcola, collons com passa el temps, només em cal afegir un sujuru! ben sonor, i el clàssic toca't els bits.

Clar i oníric

Clar i oníric: en el somni m'encaixo la mà amb l'aplom dels negociadors més bregats, i segello un pacte amb mi mateix amb clàusules i apartats que no vénen a tomb. Però quan alço la vista per fitar-me cara a cara i felicitar-me per l'acord assolit, els ulls no arriben a topar amb les ninetes de l'altre jo, i ja em teniu passant la nit buscant-me la mirada i la complicitat entre l'angoixa, els replecs del son i xipollejant dins d'un bassal freudià de suor.