Galàxia d'Amunt

Si tingués alguna potestat astronòmica faria fer un duplicat de l’Univers per si la plantilla original es perd; de fet, no dubtaria en contractar els serveis d’una empresa de manteniment S. L. per quan fot-li corda i politja calgués substituir algun planeta cascat, més amunt, una mica a la dreta, quiet!; o bé quan s’hagués d’arreglar l'endoll de la lluna que, per un contacte defectuós, li fa fer pampallugues com un fluorescent nerviós d’oficina. I, ja posats a posar ordre i escombra per les galàxies de per aquí dalt, no m’estaria de llogar un parell de seguratas intergalàctics perquè durant la ronda de vigilància nocturna llanterna en mà supervisessin les matrícules dels satèl·lits que hi giravolten, si l'estacionament de les estrelles és legal o que cap lladre de guant blanc no birli alguna nebulosa declarada d'interès nacional.

Bandera blanca

A quarts ben tocats de nit, el Sr. Tinc se les té amb l’insomni: l'enemic públic i declarat des del març de 2004. Com a les pel·lícules d'acció trepidant, l'esbatussada s'inicia amb nocturnitat i alevosía i a peu de llit. CROCS!, PUMS! i CRACS! aviat omplen l'habitació: que si t'engrapo pel coll, que si deixa'm dormir, que si fem-ho maco i croquetegem passadís enllà. L'escena, que dura tres mobles trencats, cinc blaus i els insults de paret del veí emprenyat, s'acaba quan el Sr. Tinc fa una clau de farmacopea directa amb cinturó improvisat: mitja dotzena d'orfidals coll avall i l'insomni que, abans de desplomar-se, hissa la rendició incondicional.

Silueta caducifòlia

Poder obrir per fi una tardor de catàleg i veure-hi les ombres allargassades, la primera frescor que t'eriça el clatell amb les ungles d'aire o comprovar com el bisolgrip serà el teu cafè amb llet diari; jugar a muntar i desmuntar les isòbares mentre retalles la silueta caducifòlia dels dies que vindran; copiar i enganxar els núvols de resolució més plúmbia (s'accepten algunes clapes de cel ras), doble clic en la icona pluja i que algú t'enrosqui tots els capells dels bolets que, segur-segur, colliràs enguany.

Al balcó

Els d’allà dalt estan al tantu de la propera vegada que traspassi. Doncs sí: quan per fi faci cap cap al cel, que serà sortejant una llarga i purgatòria cua d'ànimes, accés: difunts reincidents, servidor ja tindrà assignada la pròpia parcel·la d'immortalitat. Durant la 1a i última estada a l'altre barri vaig emparaular unes quantes hectàrees de tranquil·litat divina; amb el casc de seguretat i la corresponent visita d'obres a peu de núvol, ho vaig fer empès per la confiança però, sobretot, per la garantia d'un promotor espiritual que assegurava, això va contraxapat, allò és pladur, tu tranquil que els lampistes entren la setmana que ve, que mai cap veí no penjaria al balcó el típic llençol que rondinés: “EL MÉS ENLLÀ: PER LA VARIANT BUDISTA!” o “ETERNITAT SOTERRADA JA!

c/de l'Èxit

El Sr. Tinc enfila el c/de l'Èxit amb l'uniforme oficial de triomfador: ulleres ray-ban, una xuleria XXL com a jaqueta i els braços en forma d'arrel quadrada, palmells de les mans oberts al cel. I mentre mou rítmicament el cap en sentit de satisfacció superlativa, les groupies histèriques i lipotímiques s'arraïmen al seu volant entre xiscles, plors i propostes explícites de paternitat. Autògrafs per aquí, fotos per allà, es busca la propietària d'un sostenidor volador, gràcies. El Sr. Tinc, des d'avui ídol original de masses catosfèriques, agraeix el carinyu rebut amb un moonwalk improvisat, cinc voltes sobre el propi eix i un redreçament elegant de la pebrotera. Ah!, i donant les gr@cies a tothom que ha fet possible això.

De crispeta exigent

A dia d'avui, el tràiler de la vida de qui, teclec, teclec, tecleja aixòs, s’enllestiria amb poc més d’1'17 min. de mediocritat subtitulada però trepidant. Un breu resum autobiogràfic que, traslladat a la catifa vermella del setè art, segur que no defraudaria a l’espectador de crispeta exigent: badalls i avorriment pels quatre costats cinematogràfics, rutina espectacular que s'escampa per tots els angles possibles de la càmera i, cada tres seqüències i dos diàlegs insípids (de promig), un sedentarisme digne d’interpretació d'And the Oscars Go To...


Alehop!

Aquest post s’inicia a la pista d’un circ acampat a l’extraradi del blog. Amb el cartell d'últimes funcions penjat, el Sr. Tinc apareix al mig de l'arena, prèvia estridència d'una orquestra de vent. Amb un somriure d'úlcera duodenal, el nostre home es rebut amb aplaudiments anèmics pels quatre gats que hi ha a la grada. Si fem un zoom a la vestimenta comprovarem el delicte estètic: una capa testimonial i de color ridícul, malles arrapades i un casc antic d'aviador d'antes, del de dues hèlices i aterratge mayday. Si desenfoquem el detall de la indumentària i ens centrem amb el protagonista, veiem el Sr. Tinc com s'enfila fins al sostre encarpat per una escala de cordes que sembla que se li hagi de desfer a cada passa. El redoble de tambors que acull l'arribada al cim és un sarcasme musical del tot prescindible. Com també ho és la condició de trapezista improvisat, fills de piiiiiiiiiip ―xiuxiueja un emprenyadíssim Sr. Tinc que, amb la corda tensada sota els peus i l'equilibri per corbata, repassa amb certa tendència a l'insult gruixut l'arbre genealògic de tot el departament de caigudes blogaires.

Dt.

Que amb la famosa tècnica de l'estrebada m’han birlat mig dimarts, és un delicte tant extraordinari com de jusgat de guàrdia. A la línia del metro amb més aixelles suades per vagó2, m'han fet un tururut impecable a 9 h. ben bones del meu dia a dia. Tot i el trasbals i la confusió, amb dues parpellejades retrospectives de seguida he vist clar que m'havien fotut una porció de temps així de grossa i que, del lloc del robatori (rondaven les tretze i picu P.M.), m'he teletransportat, zas!, a l'hora de la bata i les pantumfles, amb la mirada de final de jornada clavada en el sopar-microones i fent cua mental a Can Mossos d’Esquadra, mig dt. en una mà i la denúncia en l'altra.