Afuselli’m, si us plau

 
Enfilant-nos per l’arbre genealògic, tercera branca paterna, trobem els tiets més prescindibles: una alienació de prostàtics de la sèrie bovina, classe llauna. De petit ja eren senyors de corbata amb agulla que, cafè en mà, xiuxiuejaven collonadetes lluny de les seves senyores, un guirigall de crepats que disseccionaven xafarderies al fons del menjador, acústica gallinàcia. Diuen que amb els anys la raó cria panxa i s'asserena. La meva, amb uns quilets de més, ha arribat a una conclusió esperpèntica: si en un dinar familiar una unitat especial dels GEO esbotzés la sobretaula i, a punta de metralleta, informés de l'afusellament imminent dels tiets, aquests lluny de drames oferirien copa i puro a l’escamot, s'eixugarien els llavis amb la punteta del tovalló i, prèvia disculpa a la resta dels comensals, s'arrenglarien per entomar la metralla anunciada. Ni lipotímies, ni males cares, ni protestes: passivitat elevada al cub. Amb aquests antecedents en mediocritat genètica és normal que l'administrador d'aquesta bitàcola estengui un tros de cartró al terra del blog i demani la corresponent caritat moral...

L'últim, que tanqui la porta


En el somni sóc quatre vegades jo en un passadís ple de portes. N'hi ha de fusta, de vidre, tipus acordió; també en veig de metàl·liques, de giratòries, alguna automàtica: totes s'obren i es tanquen amb fúria, al ritme d’una batuta invisible, seguint una partitura en cop de porta major. De sobte, alguns poms giren a mil revolucions, la majoria de frontisses xerriquen en un volum alt rovellat, molts pestells es desfan en serradures i hi ha batents que escupen el forat del pany. Els meus quatre jo dubtem si seguir la coreografia surrealista, passadís enllà, o falcar la curiositat en alguna fullola embogida. Del sostre del somni cau una calamarsada de manyocs de claus i timbres, i una veu d’intèrfon informa per tota l’amplitud onírica: L’últim, que tanqui la porta!

Retalli en cas de conflicte

Desenfundem la confiança: tu i jo no ens suportem. L'especialista ja ens ho va advertir, que la nostra era una relació de mitja dotzena de plats trencats al dia. Fotem-nos i endavant. Però per fi hem arribat a un acord: tatuar-nos una línia discontínua que neix de la coroneta, passa per l'estèrnum i mor a la punta del prepuci. De fet, i en cas de conflicte imminent, la mà del notari té potestat per passar les tisores pels punts marcats tall transversal i repartir les dues parts sobrants; sens dubte, el tràmit de divorci més ràpid i equitatiu que hagin pogut pactar el cos i l'ànima del Sr. Tinc, un matrimoni mal avingut i unit per la manutenció d'un blog autista i consentit.

El pou


Em ve de família: no surto de casa sense un pou a la butxaca. Previsor de mena, mai no saps quan et podrà ser útil. Si pel carrer et topes amb un imprevist de mida estàndard i tens poques ganes de drama, butxaqueges i, flop!, instal·les a terra quatre cargols, dues palades diàmetre, politja i forat. Amb mi ja som cinc les generacions de familiars que, des de 1914, ens nuem una corda a la cintura i llisquem fins al nivell freàtic de la realitat: fugida profunda i anar-hi anant, que diuen...

Buddhacazim Forte 600 mg

Via SEUR m'arriba l'últim fàrmac oriental: el Buddhacazim Forte 600 mg 24 comprimits efervescents―, un compost químic extret del budisme que floreix a més de 3.500 metrus tibetans sobre el nivell del mar. Ingerit entre àpats, millora el trànsit de conjuncions interplanetàries, descongestiona signes zodiacals i regula el destí cada 2-3 h. El Buddhacazim Forte és un medicament ric en cosmos i amb un alt contingut en meditacions a curt termini. Advertència: materialistes celíacs i/o embarassats, consulteu el farmacèutic.

Durant set anys


Durant set anys, vuit mesos i no-sé-quants dies (festius inclosos) vaig ser el desembussador oficial d'un sonotone, el netejador compulsiu d'unes ulleres bifocals, l'instal·lador eficient d'una dentadura postissa, el comprovador sistemàtic d'una sonda, el mecànic improvisat d'una cadira de rodes, el recader puntual, l’assistent humorístic d’urgència i el cinquè nét per vena materna i sentit predilecte d'una senyora que, a un quart de tres d'un migdia d'hospital, va sincronitzar el seu cor pansa atrofiada de vuitanta-nou primaveres i dos baypassus amb el somriure plàcid de l’altre barri.



Vol íntim, sortida immediata


Com que tinc les isòbares a favor, despenjo de l'armari les ales de segona mà, model querubí, cinc marxes. Des del balcó de casa, i a vuitanta-tres bats l'ala/min., enfilo el cel del diumenge. Quatre rotondes, i llisco entre mars de nata gruixuda, lliures de radars i peatges. Condueixo amb tocs suaus d'aleteig, les mans a l'esquena, direcció aire. Saludo una família d'àngels dominguerus que planegen pel carril contrari (sogra inclosa), i quan ja tinc els pulmons ben plens d’estratosfera, agafo el primer cúmulus públic que té parada davant de casa. Mitja hora més tard, aterro sense complicacions. De nou amb els peus a la rutina, m’espolso els borrissols de núvol enganxats entre l’escarola, em desenrosco les ales i les deso al seu estoig, calaix utopies, armari felicitat.

Marqui amb una ics

 
Aquí, aquí i aquí: faig una X en els llocs on, en les últimes 48 h., he estat a punt de dimitir del món. Coses del psicòleg: vol que visualitzi els racons de casa on la melancolia se m'ha rifat. Amb les ics repartides pel terra, obrim l'historial pertinent. L'any 94 van diagnosticar-me un 2x1 psiquiàtric: pessimisme crònic amb agorafòbia els dls., dcs. i dvs. Mateix any, idèntic especialista: fogots de nostàlgia. I abans d'acabar aquella temporada prolífica en prescripcions, un nou regal: atacs compulsius de tristesa. Només veure'm entrar per la consulta Freud s'hagués ofegat amb la pròpia saliva: cada cinc sessions (aprox.) em descobrien una fòbia extingida feia milers d'anys. Client vip de divan, acredito tants traumes que si em llesquessin el cervell i n’espremessin la meitat de la polpa, la quantitat de complexos que en sortiria podria subministrar, durant tot un curs acadèmic, la majoria de departaments i càtedres de les facultats de psicologia de mitja Europa.

Blogaire vs escriptor


A l'esquerra del ring, amb trenta-set cadenes d'or al coll i setanta-dos tatuatges, el cinc vegades subcampió en la categoria de pesos pesants de blogs personals. Amb una mitjana de 8,3 posts diaris, aquest púgil internàutic d'102 Mb té un tecleig ràpid i uns bíceps esculpits d'ironia. I a la dreta del quadrilàter i vingut expressament de la imaginació del Sr. Tinc l'escriptor anònim que tot blogaire té a dins. Amb bata de pana i ulleres de pasta, aquest boxejador de punys d'acer i excel·lents moviments lingüístics té 3 títols publicats i 85 kg. de vanitat. Sona la campana, i els dos contrincants guants a la punta del nas, saltets ridículs s'esbatussen en tres rounds literaris. El blogaire etziba un ganxu ple d'actualització amb dos posts brutals a la mandíbula de l'escriptor, que s'hi torna amb un creuat al mentó amb tres cites del seu últim llibre. El blogaire ―ull de vellut― intimida l'adversari amb cops curts i precisos de jpeg. La resposta, d'hemeroteca: un directe en forma de recull de contes inèdits. Previ moviment de malucs, el subcampió de bitàcoles enfonsa el comptador de visites del seu blog al costellam del contrincant. La reacció no es fa esperar: ràfega de traduccions a la ronyonada. I el punt àlgid de la nit, a càmera lenta: el ganxu escruixidor de l'escriptor (amb la portada d'un dels seus llibres més venuts) fa aixecar d'emoció mitja grada. Entre flaixos i crits, el blogaire connecta un creuat net d'ironia al pòmul dret: un bon post no necessita solapes...

El combat acaba amb empat tècnic.

Caiguda lliure


M'aixeco i, sense més, caic per dins, a plom. Reboto entre les parets gelatinoses de l'estómac, m’entortolligo amb els propis nervis. Intento esgarrapar un descens fatídic, vertiginós: vull aferrar-me a un pulmó, penjar l'esglai del pàncrees, o que el fetge em faci d'airbag. Sóc una bola d'ungles i crits que esquinça el folre interior de la carn. Llisco pel camal dret, m'esberlo els sentits a la ròtula i rodolo tíbia avall. En qüestió de segons he recorregut tota l'anatomia. Enhorabona i ovació: he establert un nou rècord de caiguda lliure dins d'un cos humà, fulminant anteriors marques personals. Himne i mà al pit, em pengen l'or olímpic en l'especialitat de molt mal caure, categoria masculina.

Quartu de pensar

 
Estrena oficial del quartu de pensar. Els parlaments de les autoritats han precedit el cop de tisora d'inauguració. Abans d'un breu piscolabis, visita comentada per la flamant instal·lació casolana: vint-i-bastants metres quadrats nets i pelats de decoració, enrajolat modernista i divan d'importació psicològica al mig de l'habitació. Amb una tècnica impecable una hostessa d'infart ha procedit a estirar les neurones durant cinc minuts. Acabada la demostració, els aplaudiments han ressonat per tota la sala. D'aquí a tres dies els pintors ja hauran enllestit els estucats i servidor podrà disposar de tot l'aire envasat en aquestes quatre parets per omplir-lo d’idees a voluntat. Interessats en concertar cessió d’espai, escriviu a: tincmoltmalcaure[arroba]gmail[punt]com

324è dissabte qualsevol


Fent ús esporàdic de la parella vam treure a passejar la gana a quarts de tres d'un dissabte radiant, de cel alt i sorolls acceptables. Escurada la sobretaula cadascú va enfilar la seva manera de fer. La part femenina és a dir: tu Rambla avall, direcció multitud; la secció masculina és a dir: servidor encarat al Tibidabo, rumb mandra. El nostre amor fa anys que dura perquè amb el temps ha après a desdurar: és l'única coordenada que manté l'interès blindat a primera línia de la trinxera sentimental. No cal dir que aquest pacte de no-convivència (dos solters emparellats a distància) fa dentetes als amics d'hipoteques fixes i fills variables. Tot i que la nota a peu de relació que desespera més al sogram de cada bàndol és que ens separin quinze anys biològics, i no si tenim anells, factures o banyes consentides en comú.

Crispetes amb dolby surround


Per anar bé, la cosa hauria d'anar així: abans de posar-nos en circulació existencial, publi-reportatge sobre la vida al cantu. Acabada la projecció (amb crispetes i dolby surround) breu anàlisi tècnica guió, banda sonora, efectes especials...―, valoració de l'argument cinematogràfic i posterior taula rodona: “L'ésser humà té el final biològic que es mereix?”. Finalitzat el simposium, recompte a mà alçada: partidaris de viure, segueixin l’acomodador fins a la sortida d'emergència (avantsala de les quaranta setmanes de gestació); indecisos o desertors en potència: al fons del passadís, guarda-roba i passi-ho bé.