M'ignoro

Ràpid, uns bolquers, que m'ignoro a sobre. Sí, amics: el meu jo va fluix de personalitat i sovint em fa aquestes males passades. Tot un espectacle digne de circ, del tipus: ladys and gentelmans, no es perdin el fabulós número de l’home que en un obrir i tancar d’ulls, i a la vista de tothom, té incontinència d'ell mateix i s’oblida de qui és, amb redoble de tambors, carrerilla, plintong i alehop! final.

Enlloc

Al fons de tot a mà dreta hi ha una porta que no obre enlloc. Mil voltes de pany amb grinyol inclòs deixen pas a una habitació sense parets, pintada d'un no-res trencat i orientada al vessant absurd. El terra és d'aire flotant, el sostre alt i metafísic― se sosté per un entramat invisible de bigues transparents i, a banda i banda dels envans que no existeixen, tot de finestres de batent lliscant, amb doble vidre d'imaginació i vistes al buit més absolut.

Fer dissabte

Còfia, plumeru i davantal: per fi el Sr. Tinc fa dissabte pels propis mals de caps. Per això, treu el brillo pel llom dels últims disgustos, llisca el drap de la pols pels cantus dels imprevistos i frega ben a fons les molèsties puntuals: doble llepassada, quatre papers de diari i no trepitgeu. Que quan la vida se't presenti de visita i per sorpresa buenaaas! puguis ensenyar, amb l'orgull del majordom catòdic, el del cotó en mà, com d'enllustrada tens la col·lecció de problemes personals; passin, mirin i comprovin: ni un dit de pols per excusar.

Anatomia particular

Si un bisturí del núm. psicòpata em fes una incisió vertical des de la punta del crani fins al dit gros del peu, zas!, i m'obrissin com un estoig de violoncel, es veuria com entre el fetge i el pàncrees òrgan amunt, víscera avall m'hi batega la tristesa. Misteris de l'anatomia particular, ho fa a tantes pulsacions/min., amb les venes majors bombejant llàgrimes, els globus vermells capcots i un diagnòstic claríssim de posa't els guants de làtex, agafa fil i agulla i cosiu-me ràpid-ràpid per les vores que això fa de mal mirar, doble nus a l'acabar.

Ics urgències

I l’adelantu, senyors, passa per instal·lar una sèrie d'Emprovadors Públics de Personalitat Exprés, model unisex, a l’abast de qualsevol butxaca estàndard i amb una cortineta fotomaton, perquè el ciutadà que tingui ics urgències psicològiques, poc temps i pretensions camaleòniques, pugui canviar-se el caràcter i emprovar-se'n d'altres, a cop de penjador i màxim cinc peces.

L'erra-5

Com a tribut automobilístic a l'avi (e.p.d.) desenfundem l'erra-5, i enfilem la tarda de diumenge entre els revolts d'anunci del Montseny. Amb les finestretes abaixades, sintonitzem l'FM de quan érem petits: el fregit de la ràdio. I a cada curva, mentre el sant Cristòfol del retrovisor balla a cops de volant, accelerem pel passat. Fins que el cotxe posa l'intermitent als anys vuitanta, i s'atura davant d'aquell hostal de carretera que, per un clàssic de la mecànica d'antesl’escalfament del motor aprofitàvem per endrapar un parell de llesques de pa amb tomàquet servides amb rigorosa llonganissa. Els mateixos talls gruixuts que engolim ara, vint anys després, damunt d'unes estovalles foradades, presidides per un cendrer Cinzano, una flor de plàstic sucada en un got buit i la mirada estàtica d'un cap de porc senglar dissecat. I mentre una màquina escurabutxaques, amb ludòpata incorporat, posa el fil musical a l'escena, a fora i aparcat en doble nostàlgia l'erra-5 ens espera amb el dipòsit ple de records, l'enganxina descolorida del Som 6 Milions, i nen, depèn de la pujada, l'embrague se't nega, tu.

I sentència va

I sentència va: el Sr. Tinc té una ordre d'allunyament literària. L'última novel·la que va posar els capítols a casa, va fer el punt i final al mig de l’asfalt, via balcó i cuidadu els del carrer!. I és que l'empatia narrativa del Sr. Tinc és de divan i expliqui'm la infància. De fet, no és cap secret que alguns protagonistes de llibres l'han assegut a l'estrada, amb l’índex acusador i senyories: aquest lector m'ha extorsionat la ficció. Entre togues i vènies i que declari el següent, l'advocat defensor del Sr. Tinc protesto! admet que el seu client és de lectura perillosa, això és: bastant partidari d’emprar mètodes expeditius si el fil argumental que té entre mans no és del seu istil, ehem. D'aquí el mig grapat de citacions i demandes, i que aquesta edició de butxaca, i de quatre línies més amunt, ara dibuixi una paràbola aèria des del 3r A fins al carrer, fot-li una altra denúncia, Jutjat d’Instrucció núm. 5.

Berberetxus al dente

He vist la fi del món passejant Rambla de Catalunya avall, i feia bona cara. Anava fumant, tris-tras, el diari sota el braç, tris-tras, i la distracció com a rumb fix, tris-tras, tris-tras. I sense cap ànim apocalíptic apreciable ha enfilat l’hora de l'aperitiu: parada i fonda en una terrasseta amb sol indulgent, airet de tres quarts de migdia, el vermut de sempre i sintonia notable amb la resta de la humanitat, berberetxus al dente i massa guiri pel seu gust.

Clonc-clonc

Que la vida em va suelta ja fa uns quants anys que ho noto. L’especialista diu que tinc l'existència mal collada: defecte de fàbrica i arronsem-nos d'espatlles, tu. I és que les radiografies canten: entre l'estèrnum i les costelles hi ha un parell de peces que, passades de rosca, rodolen d'un cantó a l'altre del tòrax amb l'estridència típica de la caixa d'eines que peta contra el terra, ai!. Un clonc-clonc que fa ballar l’engranatge vital i que demana a crits de mecànic (amb mono blau llardós), la intervenció immediata d’una clau anglesa, que algun manetes et soldi l'avaria, vigileu les guspires, o dia i hora amb un taladru precís i solvent.