Món paral·lel


M'agrada el meu món paral·lel dels dilluns al vespre. Introdueixo el pin, premo el botó groc i hi accedeixo, amb bata i pantumfles. A l'altra banda d'un passadís llarg i blanc una veu en off diu play i tot comença. Avui sóc en una pantalla del segle dinou. Ombrel·les i barrets de copalta desfilen pel meu carrer. Plovisqueja en blanc i negre, passejo amb un bastó amb mànec d'ivori i els carruatges peten l'empedrat. M'aturo davant d'un aparador: casaca cenyida, mocador nuat al coll, rellotge de butxaca. Sóc el reflex elegant d'una nostàlgia no-viscuda. Al món paral·lel dels dilluns al vespre s'hi pot enyorar amb set vides per nivell els records que mai no es tindran.

2 comentaris:

  1. Ara entenc perquè hi ha tanta gent al meu univers paral·lel. Però m'agrada el concepte de nostàlgia no-viscuda.

    ResponElimina
  2. Sí, hi ha overbooking en aquest costat fosc de la vida!

    ResponElimina