Com les minifaldilles de temporada, els talons de 33 pisos d'alçada o les banyes extra-matrimonials, el no-res s'ha de saber portar. Per això, el Sr. Tinc es treu el barret davant dels nihilistes d'antes, els de tota la vida, vaja; aquells professionals de l’absurd que, amb solera i classe, fan càbales de com i quan petarà aquest tot plegat sense sentit mentre, amb l'empeine del fatalisme crònic, xuten la típica llauna de carrer. De fet, són els mateixos que col·locats en un indret paradisíac, i davant d'una posta de sol internacional (fot-li Copa Cabana, fot-li qualsevol postal caribenya plena de photoshop), li treuen transcendència paisatgística i ―per més inri― t'enumeren el top-ten dels seus epitafis preferits. Sí senyors: parlem d'aquells paios que els hi és igual viure al planeta terra o en un àtic d'un forat negre, vistes immillorables a l'Univers. D'aquí que, el Sr. Tinc, sàpiga distingir un nihilista amb carnet i pedigrí d'un de 2a regional: i és quan et jura i perjura (amb la veu del delinqüent multi-reincident) que, si mai no es troba el sentit de la vida cara a cara, ja cal que les sabates li freguin el cul si no vol, ehem, acabar com un trist i lamentable accident fortuït...
Cal tenir nom francès i estar envoltat de blanc i negre, a més de sentir-se música de jazz de fondo, per a que resulti convincent, aquest sentit de la vida. Per això, millor la cançó dels Monty Python, sr Tinc, i les seves pel·lícules. :-)
ResponEliminaJo és que darrerament ho estic o em sento molt nihilista, vaja, no sé si recordo exactament què vol dir la paraula, i vaig acostant-me cada vegada més al nihilisme/no res que ens envolta...
ResponEliminaSrta. Cantireta: té raó, què grans! els Monty Python!
ResponEliminaSrta. Zel: dona! agafi el diccionari i ho consulti, que potser no està nihilista i té un encostipat mal curat!
:D res com una bona jazz cave a Paris o Berlín als anys 30
ResponEliminaSr. Alyebard: per quan una màquina del temps?
ResponElimina