El Sr. Tinc pateix atacs de futur: cada vegada que l'esdevenir, ding-dong, se li plantifica a casa ―cual anunci de lleixiu― s'arrauleix fet una bola de temors en el racó de les indecisions. Una postura autista que dura fins que el futur no ha etzibat un cop de porta de present impresentable, i el Sr. Tinc ja ha expulsat tota l’angoixa, inspira-expira-inspira-expira, en una bossa de plàstic, tranquils que ja em passarà...
Senyor, el futur no existeix. També ho diuen dels fantasmes i n´esteim rodetjats. Sigui valent , l´ansietat és cura, i si no temps al temps.
ResponEliminaMagnifica terapia d´exterioritzar les pors per mitja de l´escriptura, col.lega.
Atacs de futur? Osti, què txungo!
ResponEliminaL'autor ha eliminat aquest comentari.
ResponEliminaLi ha tocat presentar les "campanadas" a Telesinco o que? ...
ResponEliminaEl futur no existeix, el present és sempre ara. No es deixi atabalar.
ResponEliminaEl meu present xunguíssim és quan tinc examen, entro a la fenya i m'enrrecordo que no l'he escrit. AAAAAARRRRRGGGGGHHHHHH!! La bossa de plàstic no'm servix de re, llavórens!
ResponEliminaEl futur és un convidat que sempre arriba massa d'hora, sempre ens agafa amb els pixats al ventre i cal improvisar per dissimular que no havíem preparat res.
ResponEliminaSr. Tinc, canviï d'adreça ;)
ResponEliminaSr. Nanis Kru: doncs algú es fa passar pel meu futur, ehem... :-)
ResponEliminaSr. Jordi: miri, cadascú pateix del què pateix...
Srta. Tiquismiquis: no fotem!
Sr. Alyebard: miri's comentari del Nanis Kru.
Srta. Cantireta: he, he, he
Sr. Xexu: és, mçes ben dit, un convidat postís.
Srta. Anna: ho provaré :-)
Estigui al lloro que qui truca a la porta és sempre el senyor Ara. L'altre no és real.
ResponEliminaDing-dong? Jo creia que el futur ja t'avisava via whatsapp...
ResponEliminaSrta. noVa Noa: doncs em dóna gat per llebre :-)
ResponEliminaSr. Porquet: elmeu futur és "d'antes", miri...
Res a tèmer. En cinc dies, el material dipositat a la bossa de plàstic estarà plenament justificat i degudament posicionat a la Moncloa.
ResponEliminaLa solució és mirar per l'espiell i no obrir-li la porta. A casa és pitjor... entra sense trucar! Un no es pot fiar ni dels auguris... Salut!
ResponEliminaSr. Joan: és una manera de veure-ho.
ResponEliminaSr. Peròquèdius!: si li traspassa la porta això ja pinta més malament ;-)