El Sr. Tinc s'ha comprat una veu interior, model anglosaxó, perquè li expliqui la pròpia realitat en rigorós directe. Adaptable en qualsevol funció i context, pot adoptar un to woodyallenesc pels dies més filosòfics. MODE ON a una parla de trama negra quan els moments biogràfics del Sr. Tinc exigeixen cianur a les venes, o alguna via de tren al coll. I si la vida ―cosa rara...― s'entesta en somriure-li, la veueta s'aclareix la gola i enfila un discurs ple de signes de puntuació optimistes. I bé, la nova adquisició vocal del Sr. Tinc té un ampli assortit de temes, registres i entonacions. Com ara mateix que, al fons del crani del propietari, tamboret al cul i ducados entre els dits, dispara un àcid monòleg sobre les quatre i ridícules neurones amb què el Sr. Tinc fa girar el món...
Paciència i ar!
Que la paciència hauria de ser rotativa és una reflexió de filòsof d'a.C., amb túnica blanca i el Partenó de fons. Però com totes les qualitats de gruix els falla l’aplicació. Per això, proposo una nova política d’ús per desplegar els efectes d'aquesta virtut minoritària, una que per via decret-llei, referèndum vinculant o apel·lant a un tant li fot jurídic, la paciència sigui obligatòria, s'aprovi amb tots els efectes retroactius que facin falta i, Señorías: guarden silencio, que cap ciutadà/na no en pugui quedar exempt/a. I aviso que, a la màniga de l'alta diplomàcia, sempre hi ha un cop d'Estat en forma d'as amagat.
Ni a tomb ni a post
U: per fi el Sr. Tinc fot escales avall aquesta xafogor antipàtica de finals d'estiu, i dos, tira de VISA per fer-se fer arribar un fred made in nòrdic, un d'hòstia seca al nas, que et garanteix mitja dotzena de penellons a cada mà i et frigorifica la resta del cos. Sí, amics: el Sr. Tinc ja té monu d'hivern, i no nega que per la vena grossa de les addiccions s'injectaria tants -Cº com fessin falta per poder esborrar, per ex., que aquest agost va anar d'això ―uis!― que no fes cap cap a l'altre barri. La causa ignífuga de la no-defunció va ser una doble combustió espontània i de mal apagar. D'aquí que el Sr. Tinc reparteixi gratitud per tot el món dels extintors, sospesi obrir una instància judicial a l'anticicló i, sense venir ni a tomb ni a post, enganxi al final d'aquest apunt l'enllaç d'una col·laboració tincmoltmalcaurista al núm. 59 d'una revista digital (aquesta) que no té res a veure amb la metereologia by the patilla d'aquest escrit. Au!: aquí queda dit!
Surto del cel
A les golfes dels objectes impossibles (fora llençol, atxís! de pols) hi descobreixo un núvol rodat de tants CV, amb el manillar tipus Harley-Davidson, l'ITV fins el 2014 i uns tres mil i picu km. volats. Sense rumiar-m'ho gaire m'hi enfilo i ―gas amunt― faig un parell de voltes per l'estratosfera, que va fluïda de trànsit, segons ens informa l'helicòpter del RACC. D'una punta a l'altra, la meva perícia circulatòria guixa una línia encotonada de rectes aèries i d'esses acrobàtiques d'ohs! i ahs!; sortejo els baches i les turbulències que mal asfalten l'autopista d'aire, avanço cirrus tunejats i faig espetegar de felicitat el transport eteri que porto sota el cul. Abans de tornar a la plaça de pàrquing, redueixo la marxa, cedeixo el pas a un cumulonimbus amb la ela de pràctiques i poso l'intermitent: surto del cel sense peatges ni retencions, direcció peus a terra, enllaç amb la C-trenta-i-algu.
Prêt-à-porter
Com les minifaldilles de temporada, els talons de 33 pisos d'alçada o les banyes extra-matrimonials, el no-res s'ha de saber portar. Per això, el Sr. Tinc es treu el barret davant dels nihilistes d'antes, els de tota la vida, vaja; aquells professionals de l’absurd que, amb solera i classe, fan càbales de com i quan petarà aquest tot plegat sense sentit mentre, amb l'empeine del fatalisme crònic, xuten la típica llauna de carrer. De fet, són els mateixos que col·locats en un indret paradisíac, i davant d'una posta de sol internacional (fot-li Copa Cabana, fot-li qualsevol postal caribenya plena de photoshop), li treuen transcendència paisatgística i ―per més inri― t'enumeren el top-ten dels seus epitafis preferits. Sí senyors: parlem d'aquells paios que els hi és igual viure al planeta terra o en un àtic d'un forat negre, vistes immillorables a l'Univers. D'aquí que, el Sr. Tinc, sàpiga distingir un nihilista amb carnet i pedigrí d'un de 2a regional: i és quan et jura i perjura (amb la veu del delinqüent multi-reincident) que, si mai no es troba el sentit de la vida cara a cara, ja cal que les sabates li freguin el cul si no vol, ehem, acabar com un trist i lamentable accident fortuït...
Quadru emocional
L'intèrfon m'avisa que dos homes-croissant (braços clembuteròtics, pectorals a punt de rebentar) em porten, sí, sí, al fons a l'esquerra, si us plau, el quadru emocional dels propers dies: un mal de cap d'150 x 200 estampat amb la tècnica del garbuix directe, autor: la vida. A primer cop d’ull, hi destaquen una varietat horrorosa de tons plumbis, una empastifada generosa de taques anàrquiques, i tot d'esquitxos esquizofrènics ―per aquí, allà i a tocar del marc― de colors molestos i antipàtics. Perplexitat pictòrica al marge, cal reconèixer que, penjat damunt la xemeneia, i contemplat a la distància prudencial que aconsellen els crítics d'art, el quadru en qüestió fa el seu efecte estètic: un dolor encefàlic de grau cinc, semblant al que et pot provocar una grapadora d'oficina ―posem-hi la clàssica PETRUS metàl·lica― quan, fora de sí i sense pietat ofimàtica, et cus amb la rapidesa d'una metralleta tot el perímetre cranial, clac, clac, clac, clac i clac.
L'u de setembre
El Sr. Tinc declara l'u de setembre Cap d'Any oficial. Conclou que tant al gener com ara ―en ple retorn laboral, sniff...― els bons propòsits, que entren esperitats i a cops de colze dins del cervell, vindrien a dir el mateix: el tabac a Can Pistraus, molts bíceps que, decidits, s'apunten al gimnàs, i una unanimitat lingüística post-vacacional que cal dominar l'anglès, nivell shakesperià, via acadèmia del costat de casa. Per això, el Sr. Tinc és partidari d'optimitzar els recursos i, posats a fer-ho bé, i ja amb els peus a l'oficina, opta per felicitar per endavant el 2012 ―fot-li espanta-sogres!― mentre amb els ulls encara plens de sol i un moreno rotllo Eto'o, executa les eternes i soporífiques sessions fotogràfiques d'istiu.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)