Sóc
d'origen estètic, modèstia a part: tinc el bust esculpit a l'estil
clàssic, les orelles ―ben
pastades―
són a l'alçada de l'enteniment; els ulls, ametllats, flanquegen un
tabic
nasal de rectitud geomètrica invariable mentre el tors sosté un
inacabable coll de ballarí professional; pectorals i braços
mereixen un comentari apol·línic a part, i les cames, escultòriques
i proporcionades, delaten que cada matí em vesteixo d'estàtua grega, etiqueta 100% a.C.
[tinc molt mal caure]
Piti als llavis
El
Sr. Tinc va néixer al fons a l'esquerra, a la rebotiga del món, en
una habitació minúscula, de tant x tant d'humitat, amb un
fluorescent blanc-pampallugues omplint-ho tot, sense progenitors a la
cita i amb el cordó umbilical recolzat en el marc de la porta ―piti
als llavis―
i fent llambregades de mala hòstia al rellotge.
Un soroll que no s'acaba
Porto a dins un soroll que no s'acaba, que s'enfila esòfag amunt i fa grinyolar totes les juntures del cervell; un
terrabastall interior núm. 10 en l'Escala de Richter, que sacseja amb impunitat
oïdes, pulmons i pàncrees, que fa tremolar fins a l'escàndol públic l'ombra i
contorns, i que rebenta tots els sismògrafs espirituals situats en un radi ―mínim!― de 100 km. a la rodona.
Tots els colors del tedi
Sóc
molt fan del no-res: fàcil de transportar,
t'hi cap a tot arreu i a enlloc, no molesta, té un manteniment mínim
i, a més a més, combina amb tots els colors del tedi.
Per patir
El Sr. Tinc busca personal que pateixi per ell, per avançat i d'una sola
tirada. Interessats: tincmoltmalcaure@gmail.com.
Es gratificarà, gràcies.
Box tal
Fundar la Clínica del Coneixement perquè, via urgència, t'hi ingressin
(ràpid: mil dos-cents cinquanta mil·ligrams de lidocaïna), t'extirpin l'òrgan
de la ignorància ―intervenció mínima, habitació tal― i et donin l'alta en quinze dies.
Ridícul inclòs
Malson núm. 57.943: sóc en un gratacel, a la porta giratòria d'accés,
donant voltes infinites (amb ridícul inclòs) sense poder trobar la sortida. A
fora, una cua nerviosa d’executius interroga els meus cercles estúpids i enfebrats; a dins,
un segurata panxut se subjecta el
cinturó amb suficiència policial mentre, abans d'emprendre mètodes més
expeditius, espera que el subconscient posi fi a l'escena.
Zeta, ics, ce
I a aquestes alçades del joc de la vida, el Sr. Tinc arriba a la pantalla
nostàlgia ―dificultat: hard, nivell 10 de records― amb tres estrelles de life, l'energia a mitja barra
(veure escaire superior dret) i pitjant compulsivament Z, X i C per esquivar un
possible GAME OVER.
Nebuloses en mà
M'enfundo l'escafandre sideral i, a cop de cinta i tisores, inauguro un
univers personal de tres llunes, satèl·lits en forma de centrifugadora i mitja
dotzena de planetes estàndards. Per manca de pressupost, però, no puc endollar
un sistema solar d'alt voltatge; els forats negres ―tots d'importació― queden a mig desembalar i, catàleg de nebuloses en mà,
dubto dels colors còsmics que combinen millor amb el fons
d'aquest espai particular i exterior.
Matriuskes
Una de nines matriuskes,
i que el Sr. Tinc tingui un altre Sr. Tinc a dins per desenroscar-lo quan vinguin
maldades, froc-froc, col·locar-lo a primera línia de maldecap i, passat el
moment aspirina (FX d'aigua efervescent), poder-lo tornar a desar.
Ego i jo
Cara a cara entre el meu ego i jo. Acordem els paràmetres d'una convivència
sana i adulta, una repartició professional més equitativa ―aquesta part del cervell per tu, aquesta altra per mi― i el rebuig explícit i contundent a qualsevol
intromissió bipolar. Foto, encaixada i somriures, i cadascú per on l'enfila.
Pfff
Exigeixo el Dia Mundial Sense Vocabulari: 24 h. ininterrompudes d'onomatopeies, on les
paraules puguin desfilar lliures de dicció i tothom conversi amb un
simple cop d'ull.
Anar repartint
I ja els tornem a tenir aquí: a l'esquerra del blog, amb un pes ploma
tirant a sílfide, uns guants de boxa ben balders i les boletes dels genolls
espetegant de cangueli major, el Sr. Tinc: subcampió regional de la 3a divisió
d'hòsties pugilístiques, categoria d'ulls a la funerala, pòmuls trencats i blaus
a granel; i a la dreta del ring ―i enmig d'una cridòria rebenta-sonotones― la tristesa i els seus bíceps: campiona universal amb un joc elèctric de
cames, especialista en ganxos, directes i kaos a l'estil Bud Spencer&Terence
Hill, i propietària indiscutible del cinturó d'or des de 1983 i anar
repartint.
Coutxing
I va i m'ofereixen els serveis d'un coach
espiritual: d'aquells que, a tant/l'h., et fan fer estiraments transcendentals
com Déu mana, t'ensenyen a respirar budísticament o, emulant les models d'alta
passarel·la i taló, t'alliçonen sobre com has de caminar per la vida: mans als
malucs, barbeta al cel i passos estoics.
I posats a pensar
L'ideal mental del Sr. Tinc: desenroscar-se la pròpia testa, desar-la a
l'estil bust damunt la lleixa de les preocupacions ―tercer
prestatge a la dreta―, i col·locar-se'n una altra de perfil cani, on l'eco i el no-res juguin al
frontó entre les parets d'un crani cosit de pírcings i del diàmetre de la
ignorància.
Internet avall
Tenir el blog com el salpicaderu d'un Seat Panda hauria de ser
tipificat pel Codi Penal del Mal Gust. Perdoneu, però algú ho havia de dir...
(Polònia dixit.). Ja és hora de posar-nos seriosament estètics, i que
algun Organisme Cibernètic Competent ens empari de tanta decoració gratuïta
que, amb total impunitat, penja a banda i banda de les bitàcoles personals. Parlo de la
faramalla indiscriminada 2.0 en forma de gadgets estúpids, dibuixets punibles i
logos horteres que, d'un cop sec, empenyen l'estètica internet avall. La
solució: targeta vermella directa, expulsió de la catosfera i suspensió indefinida
per tots els qui tenen el blog com el pitram de la Castafiore, això és: ple de joies
al límit de l'escot però que no valen ni un duro.
Núvols aparcats
I com mana la ficció, avui toca ronda celestial. Despenjo les
ales, model querubí B-36, de color blanc-lleixiu, i m'enfilo cel amunt fins que
la ciutat és una xinxeta. L'aire, recte i ben asfaltat, té uns vorals generosos
i les línies acabades de pintar; hi ha quatre núvols en doble fila, una
circulació fluïda en tot l'horitzó i alguna retenció sense importància a
l'entrada nord-est del blau elèctric, sortida estratosfera.
Badall i tres tedis
Ho
teclejo a càmera lenta perquè quedi clar: n-o-s-ó-c-n-i-n-g-ú.
Aquesta confessió va dedicada a tots els qui heu tret la curiositat
per la safata d'entrada del gmail i, escurant-vos la gola i la
vergonya, heu preguntat per la vida d'un servidor, capítol: 'Qui és,
el Sr. Tinc?'. Només puc atribuir aquest sobtat interès per la meva
biografia de badall i tres tedis a l'aliniació insòlita d'uns
planetes xafarders, o a la poca feina que diuen les estadístiques,
passeu-me les llistes de l'INEM. Sigui com vulgui, us emplaço al
requadre de la banda dreta del blog, apartat 'Sobre jo': em continuo
vestint amb la mateixa i idèntica definició. I pels paparazzis
cibernètics
al límit de la psicopatologia més aguda, només una dada objectiva:
la xifra per una instantània meva té una cua de (mínim!) cinc
zeros, i tan li fot si és en euros, iens o dolars, o si s'estampa en
un xec o al fons d'un maletí.
Per l'espatlla
Em truca el meu karma i em diu que es jubila. Que li sap molt greu i tal,
però té la decisió ben subjecta a l'auricular: ho deixa estar, tu. Que sí, que
són molts anys; i que també, que sóc un bon client, però l'edat empeny, els
fills ja s'acampen i els quatre estalvis que té demanen ser gastats. Que no és res
personal, que simplement el currículum ja no té més ganes ni pàgines i que, estigui
tranquil, farà un parell de trucades perquè la sort em tusti l'espatlla sovint.
Frontispici, escarpa i martell
Passeu-me
un frontispici, una escarpa i un martell, que m'esculpeixo a sobre:
la ignorància (toc, toc, toc) és la millor tinta per escriure
(clac, clac i clac). Apa, aquí deixo la sentència per a l'ús i
gaudi aliè, i politja va l'enfilo fins a la capçalera del blog, on
la col·loco entre dues columnes jòniques de capitells
intel·lectuals, acabats de color marbre acadèmic, mentre la
posteritat s'ho mira des de sota amb el casc de gairell ―model
grecoromà―
els plànols sota l'aixella i túnica de paleta.
Tres nervis enllà
Estiro les cames per dins: xino-xano, mans nuades a
l'esquena, esòfag avall. Un passeig d'introspecció aguda per badar. Que si
els pulmons manxen a un ritme plausible, guaita quin pàncrees més formós,
m'arribo fins al fetge i giro cua. I, tris-tras, vaig fent per les artèries
principals, tombant per venes i capil·lars, enfilant conductes i torçant per
músculs fins que, tres nervis més enllà, em perdo endins del propi cos.
La vida
Ah!, la vida... La vida s'hauria de poder adquirir per fascicles, rotllo
col·leccionable del quiosc, temporada depressió post-vacacional: doni'm l'edat
adulta (de regal: tres fills i un parell de divorcis), per la setmana que ve
guardi'm els millors anys de la meva infantesa, o ¿quan tindrà el núm. de la
tercera edat, especial: munti la pròpia dentadura en tres passos i un somriure, o no es deixi escapar les pròstates més resistents de la història
universal de les bufetes?
Per si adéu
Nens: quan servidor faci cloc, txau i a l'altre barri, voldrà ser enterrat
virtualment en el cementiri de blogs, agafeu la nacional http fins a la tres ves
dobles, i gireu pel primer trencant punt com que trobeu a l'esquerra. Un cop allà,
i sota un cel blau pixelat, un sol de rigorós salva-pantalles i un parell de dropboxs, vull que em donin el
doble-clic definitiu: tot plegat parlem d'una cerimònia ràpida i molt on-line, on qui vulgui que es
descarregui algun arxiu en memòria meva, a qui li abelleixi llegir
actualitzacions que ho faci i qui prefereixi estirar els bits pels nínxols del
costat que no se n'estigui. Afegiu-hi un violinista tocant la melodia Windows, simfonia
XP i en versió cerrando sesión, i ja
ho tindríem, tu.
Esbratxín
I de cop i volta, esbratxín: una paraula desconeguda que, sense avís ni
permís, s'ha colat a casa i, com qui no vol la cosa, fa vida entre nosaltres,
plat a taula i llit al fons. Una intrusa filològica que viu al marge de la llei
ortogràfica, que està en busca i captura pel DIEC i que, múrria, somriu d'ironia quan de cua d'ull ens enxampa intentant
pronunciar-la amb accent enigmàtic.
Tristeja
Sempre
que el Sr. Tinc tristeja, ho fa decidit i per avançat. Coses del
cervell, que el té quiromàntic, pessimista i previsor, oséase:
que amb passió de col·leccionista infatigable, recopila tots els
futurs mals rotllos i els classifica en la secció de disgustos
emocionals de grau set, apartat: sospirs, llàgrimes i mocadors.
Acció!
Silenci,
claqueta i..., acció!, que els dimarts sóc una ficció. M'agafo el
dia cel·lulòidic, m'escric un guió hollywoodià, contracto a una
dotzena i mitja d'extres i tiro de crèdits, de decorats i de plató.
Ns/Nc
Ordenem
els números, senyors: un estudi demoscòpic recent em fa saber que
prop d'un 57 i mig % de les cèl·lules mare del meu cos, estan
satisfetes o molt satisfetes amb la salut que les representa; un 20%
dels globus vermells donen un aprovat suficient al xequeig
mèdic habitual, i el 8% de mitocondris enquestats creuen que hauria
de tirar més sovint d'estetoscopis, píndoles i digui trenta-tres.
La resta de teixits, músculs i òrgans preguntats s'han enfilat fins
a les espatlles i les han arronsat, emulant el gest
típic dels Ns/Nc.
El Sr. Tinc és
Per aquest ordre, el Sr. Tinc és tardòfil, ploviofílic i caducifòlic. De
fet, de tenir estudis, s'hauria fet meteoròleg reaccionari, dels de l'escola
isobàrica de fot-li trons i vinga llamps, secció: dóna'm un tros de cel que hi
esbossaré tota la gamma de grisos estratosfèricament possibles, passeu-me la paleta de ruixats i de núvols i servim-ho
tot amb un ventet d'inicis de tardor.
Color filosòfic
Quan em penso a sobre ho faig amb la postura estàndard: els ulls sospitant, l'índex i el polze en
forma d'ela recolza-barbeta, la silueta retallada sobre un
fons de color filosòfic i anar-hi rumiant.
NGC1512
Multa intergalàctica al cantu: m'avisen que l'estrella
257.943.605.877 i dos números més, que vaig adquirir trinco-trinco per l'ús
ociós de somnis còsmics, està mal estacionada ―això
és: en doble fila― a la cantonada entre la Via
Làctia i la Galàxia NGC1512, provocant greus retencions al pas de forats
negres, nebuloses en hora punta i planetes en direcció Andròmeda.
D'avui no passa
No fotem, Sr. Tinc, no fotem! Busqui tecles d'on no n'hi hagi, extorsioni
l'enginy que faci falta i, si molt convé, truqui al telf. d'Inspiració Respon
24 h., ¿digui? (0'31 €/min., IVA inclòs), però d'avui no passa que estampi
alguna cosa amb nervi, xixa i condiments 2.0.
Contra el pit
I mentre trec l'emboltori de la nova vida que he adquirit per internet i a
un preu de doble clic raonable, la que tinc per casa ―la
de tota la vida, vaja― em mira, arraulida, des
del racó de la incredulitat, amb cara de xai degollat i l'àlbum de records
contra el pit.
Vidres enllà
En
una habitació tancada: jo i jo, cara a cara, amb una línia contínua de
discrepàncies personals als peus. I al fons d'aquest duel d'alta
consciència, la paciència, fumant a l'ampit de la finestra i
desenfocant el món, vidres enllà.
Nostalgiquejar
El Sr. Tinc nostalgiqueja tot el sant dia: com qui esternuda sense treva i va clínex en mà, amb les narius vinga mocs amunt, els llagrimalls a ple ritme ―autèntics ulls de gripau―, el cervell com un batall de campana mida catedral i cuidadu en remoure gaire la pols dels records que a..., a..., a..., atxís!.
No-lloc
Amb el permís del gremi oficial de geògrafs, a casa ―i des de mil nou-cents vuitanta― estirem les cames per un no-lloc gens concorregut, de cartografia invisible i punts cardinals inversemblants; un bon tall de paisatge que no existeix, on pots passejar per camins que no hi són, trepitjar a voluntat una herba que no creix i contemplar fins a l'extenuació estètica una vista panoràmica de denominació d'origen inventat.
Oh! i plaf!
Imiratuvésperon els dilluns m'agrada obrir la porta del despatx i, oh!, sorprendre'm ben distret, amb la mirada suspesa en la més gran de les musaranyes, els braços en forma d'ics al clatell, les cames estirades a la punta de l'escriptori i el cul fent un que sí caic, que sí no caic, amb dues potes de la cadira, llegeixi-s'hi: a tres pams del terra i a cinc segons i mig i plaf! de la realitat.
I va i
I
va i sense que el teu aniversari aixequi el dit, un bon dia tens els
anys a flor de pell: d'una punta a l'altra del cos se't revolten,
cridant a ple pulmó i per tots els racons anatòmics possibles que
ja no hi caben, que estan farts de tenir una edat i que servidor ―és
a dir: tu―
no facis res per aturar la terrible tirania d'arrugues i de canes
que,
dia rera dia, els fan anar a cop de pito
i
ar!.
Entre ciència i ficció
L'indiferenciòmetre
que tinc entre ciència i ficció ―model
G-579, disponible en negre, blanc o platejat―
vindria a ser d'ús preventiu i amb un funcionament similar al dels
controls d'alcoholèmia d'apesets, ces trenta-quatres i demés
carreteres estatals: aturi's, bufi i, ahà!, la seva presència provoca un
0,8% de taxa d'impassibilitat aliena, fregant el límit permès per la llei,
ja pot circular, gràcies.
Es busca donant/a
Un
quiròfanu
ja!:
que
per
prescripció filosòfica, el Sr. Tinc necessita amb urgència un/a
donant/a amb la felicitat en bon estat ―això
és: crònica, irreversible i compatible―,
i així, i d'una sola operació i anestèsia, puguin transplantar-li
amb professionalitat de bisturí.
Fer-la petar
Mai
no surto de casa sense mitja dotzena de temes polèmics a la butxaca;
de fet, sempre que puc porto a sobre un parell de butaques orelludes i
acoltxades a l'estil burgès, una làmpada de peu de llum amable i, ben enrotllat sota
el braç, el decorat ideal per una tertúlia improvisada, de tant x
tant i fet a l'oli (llar de foc i llibreria clàssica inclosa) que
desplego a peu de carrer per si algú vol fer-la petar.
Caguntot!
En
un correcte pessimisme, el Sr. Tinc surt a donar un volt per la
pròpia imaginació a la recerca d'una idea bloguejable, però totes
les ocurrències amb qui es topa, buenaaaas,
tenen el cartell de tancat per vacances, disculpeu les molèsties, no
tornem fins a finals d'agost, caguntot!
Benidormejar
Apunta,
IEC: una cosa és estiuejar, v.
intr.,
[LC], de conj.
regular
i que s'empra en indicatiu
de juny, juliol i/o agost; i una altra de ben diferent és
benidormejar: un verb molest i de conjugació irritable que s'usa
entre els vorals bruts de les N-de tot tipus, amb neveretes i
para-sols en mà, sogra al darrera, direcció primera línia
d'overbooking
platjil i panxes absolutes retallades sobre un fons d'edifici
anys'60, ciment marí.
Per raons de títol
Birret,
orla i títol a la paret: sóc dels últims llicenciats en formar
part de la darrera promoció de l'Escola Oficial de Tímids
Contrastats, amb menció especial de Summa
Cum Laude,
encaixada i felicitació del degà, i tres ofertes laborals a peu de
facultat que, per raons de títol, vaig desestimar.
A primers revolts d'estiu
La
nit d'un divendres d'agost de mil nou-cents vuitanta-i-poc, van
trucar a casa les llàgrimes que mai no havíem d'haver plorat: a
primers revolts d'estiu, i tot just quan iniciàvem la carretera de
les vacances, un 4x4 temerari i amb el dipòsit ple de graus etílics,
va estampar-se sense remei a la soca de l'arbre geneaològic, deixant
una reguera de frens histèrics i xiscles lipotímics, i el resultat
viari d'una col·lisió fatídica a la pàg. dels successos, d'avui en fa, bah!, me'n vaig una estona amb la tristesa...
Costura espiritual
A
simple cop d'ull filosòfic, i davant d'un mirall de cos sencer, el
Sr. Tinc (nu com una estàtua grega d'a.C.) es pregunta quin fil
devia fer servir Déu per cosir-nos l'ànima a la carcanada i amb
l'habilitat dels millors sastres; si per la confecció dels
replecs més transcendents va usar cinta, didal i tisores ―txac!―
i, posats a enfilar interrogants de tall elegant, si Nostrusenyor va
tirar d'Overlock
pel tema de les vores i dels acabats espirituals.
Les claus del món
Com
cada any, i per aquestes dates, em deixen a la repisa
de casa i en custòdia les claus del món, amb una noteta inclosa:
gràcies per quedar-te-les, recorda que la 2a i la que fa deu van dures,
les altres giren bé, fins al setembre! I, com cada estiu, ja em
teniu ―manyoc
a la cintura―
enfundat en una bata blau-conserge i, tris-tras, fent la ronda
internacional i habitual pel meridià de Greenwich, o supervisant els
contorns geopolítics de cada continent.
Una altra manera
No és cap secret, que discrepo de la vida. Per això, proposo una altra
manera biogràfica de fer, on les cèl·lules i el temps s'aliïn amb tu i, per un
mecanisme d'alta ciència ficció, puguis anar repartint anys per on més et
convingui: trobar-te els vint acabats de sortir de l'envàs quan trepitges la
línia octogenària del taca-taca, que si als cinquanta no et reca aguantar les indiscrecions de la sogra, va i recorris als límits relatius del bressol, o bé disposis
d'una ment ben madura i a punt de caure de l'arbre de l'experiència quan l'acne
és l'únic fil argumental de la teva existència.
De 10
La
premsa, unànime: sóc el Messi de les preocupacions. Puc baixar amb
el pit la bola de mals de caps, adormir-la amb l'esquerra i, amb
permís d'en Serrat i de l'SGAE, travessar mig camp; fer quatre
teves-meves, dues sotanes i driblar, cul a terra, les solucions; o
signar un parell de cues de vaques, mocadors a les grades i anar-me'n
d'esperó; aturar-me a la frontal ―toc
per aquí, bicicleta
per allà―
i engaltar un xut que foradi la xarxa, escuri l'escaire i gol
magistral.
Primer i últim post musical
Amb un sentit de la imprudència discutible, i uns redobles de tambors de fons, m'enfilo fins a l'ampit de l'última finestra d'un gratacel d'alçada novaiorquesa, cel ras. I desafiant la gravetat, que és un puntet a peu d'edifici mirant-me amb cara d'esglai, salto amb decisió i batent amb força les ales d'àngel, flop-flop-flop-flop, mentre planejo per l'skyline amb les mans nuades a l'esquena, l'airet pinzellant-me la cara i xiulant el ritme aeri d'aquesta cançó:
Sintaxi del mercuri
Parafrasejant
un bolero que no existeix, diríem que l'estiu és una mala època
per pensar. I per escriure... ―afegiria
un Sr. Tinc sufocat, ventilador a tres mil revolucions, gota gorda al
front. I és que, a aquestes alçades de la calor, el tecleig del
nostre home pateix una deshidratació ortogràfica aguda, amb
tendència a una sintaxi del mercuri elevat mentre observa com la
pantalla de l'ordinador, passeu-me l'abanicu,
es desfà com un rellotge dalinià.
Ha!
Doncs
sí, apreciada audiència: disposo d'una dimensió desconeguda de
tant x tant, amb acabats de gran qualitat, vectors regulables, punts
estratègics i segments d'última generació, que em serveix per
fugir d'estudi ―ha!―
amb distinció, alegria i discreció.
Mai no ha
De la branca genealògica més bucòlica, secció lírica frustrada, hereto un camí de ral amb salva pantalles transpirinenc que travessa els meus cognoms i part de la imaginació. Coses de família: algú va decidir que la nissaga anava curta de poesia, i va establir aquest paisatge portàtil i altament badoquil per si els alexandrins o les rimes assonants passaven de generació rere generació. No cal que desenfundi la obvietat si afirmo que la musa amb tuls A-B-B-A mai no ha, ding-dong, la porta de casa.
Toca't els bits
I vet aquí l'spam fet realitat: l'inspector de blogs. Quan el Sr. Tinc es va donar d'alta a Can Blogger, corria la llegenda cibernètica ―a tantes megues les gigues― que, qualsevol dia, un bípede de doble click fulminant, amb diòptries informàtiques i la cara pixelada de grans, irrompria sense avisar en les hactetepés personals i fiscalitzaria fins l'últim dels arxius penjats, a mode d'auditoria externa, vostè no sap amb qui està parlant. Doncs bé, dos anys i picu després de l'inici d'aquesta bitàcola, collons com passa el temps, només em cal afegir un sujuru! ben sonor, i el clàssic toca't els bits.
Clar i oníric
Clar i oníric: en el somni m'encaixo la mà amb l'aplom dels negociadors més bregats, i segello un pacte amb mi mateix amb clàusules i apartats que no vénen a tomb. Però quan alço la vista per fitar-me cara a cara i felicitar-me per l'acord assolit, els ulls no arriben a topar amb les ninetes de l'altre jo, i ja em teniu passant la nit buscant-me la mirada i la complicitat entre l'angoixa, els replecs del son i xipollejant dins d'un bassal freudià de suor.
Mireu què bé
Que la ciència digui missa, tu, però avui m'agafo el divendres amb gravetat zero i, d’una punta a l’altra del dia, suro amb els problemes flotant cuals patates xips dins d’un compartiment d'una nau espacial i tal, mireu què bé que em queda el traje d’astronauta, òrbita de fons i un parell de nebuloses a la vista.
Tot okà
Visita rutinària a la sala de màquines del meu món interior, baixant pel passadís de la introspecció, tercera porta a mà dreta. Els generadors rutllen, els compressors tenen l'okà tècnic, no es detecten anomalies a la zona de les calderes i el sector dels pistons són quatre cargols, canvi d'oli i vigila que no ens taquéssim; ah!, i la bomba central d'alimentació continua amb la garantia sense desprecintar.
Silenci negatiu
Convocats els sorolls de graus diversos, reunides la majoria de fresses i brunzits de l'escola acústica menor i enumerats tots i cadascun dels disgustos auditius del darrer any i mig (dia amunt, dia avall), el Sr. Tinc avisa que és l'última vegada, l'última, eh!, que posa el comptador de les orelles a zero paciència i decibels, ¿oído?.
Argolla d'or
I si ara vaig tirant en clau de trama major ―un fet poc operatiu i de mal dir― és perquè la vida se m'ha escarxofat en un sofà orellut, té un persa enroscat a la falda, llueix una argolla d'or al dit petit, un parell de sicaris per banda, la veu en afònic sospitós i, espereu, espereu, dues boletes de cotó fluix farcint-li les galtes.
Mapa emocional
Posem-hi un grapat de núvols baixos, temperatura londinenca i boira a discreció. Acordem que no hi ha cap clapa de cel de blau optimista. I que les ventades vénen pel nord-est del tema, i que els ruixats i les tempestes són del calibre preocupant. I és que, apreciada audiència, amb una americana de tall balder i el somriure més catòdic possible, el Sr. Tinc ens mostra, entre isòbara i anticicló, la previsió setmanal del proper mapa emocional.
Per primera retina
Vull aprendre a desmirar, a desfer la silueta de les coses i que tot allò que vegi se m'imprimeixi per dins per primer cop i retina. Com qui embolcalla el món amb un paper de calcar i, per simple gust ocular, hi fa lliscar els ulls amb un traç de tinta inventada, contorns així, perfils aixà.
I un llaçet
Que de l'agència que es vulgui m'enviïn un altre caràcter, hola, què tal, un de molt resolutiu, d'ús fàcil i manteniment mínim, amb l’etiqueta d'oferta, múltiples aplicacions i un llaçet de regal al cap.
..........
Poc abans de sortir de l'úter, i just en el precís moment de rellenar la línia de punts per especificar què vols ser quan siguis gran, el Sr. Tinc no va trobar cap boli a mà i, coses de la vida, va haver de néixer ―aixs...― amb la vocació a mig pastar.
Art. fot-li 27
Reivindico que a la Declaració Universal dels Drets Humans s’inclogui l’art. fot-li 27, barra tres punt zero, secció b) o, el que vindria a ser el mateix: el dret inalienable d’avorrir-se pels quatre costats, amb premeditació i plenes garanties, de nord a sud i d’est a oest de la vida i fins que els badalls diguin prou.
D'índex als llavis
I això és un secret d'índex als llavis: tinc un passat que mai no he viscut però que recordo al mil·límetre biogràfic. Una vida en sèpia i plena de tramvies que xerriquen, copaltes enllustrats i gramoles enrogallades; on pel simple art de la història recreativa, i com si fos una catifa urbana, se'm desplega la Rambla als peus i algú m'enrosca una panxa esfèrica d'alta burgesia (amb rellotge de butxaca inclòs), em perfilen un bigoti nietzscheà i, mentre passejo Modernisme avall, del braç m'hi pengen una senyorassa d'ombrel·la desplegada, afectació d'inicis de segle i fermall d'or, brillants i pedruscos varis al pit.
Només quan ric
Que m’he fet fer operar l’orgull, ho delata la cicatriu de pam i mig i triple sutura que, en forma de somriure budista, subratlla amb vermell-coïssor la part inferior del pit, banda esquerra del tema i sí, ho reconec: em tiba només quan ric.
Absurd press
Metro, estrebada i corredisses, i ja teniu al Sr. Tinc, núm. 2: un pas endavant, intentant acusar sense èxit ―el quatre de perfil, gràcies― la mà que aquest matí li ha birlat tota la rutina, el 6, que es tregui les ulleres, si us plau, en una roda de reconeixement policial i inèdita ―l’onze és massa alt― i que per ordre judicial s’acaba aquí, informa ABSURD PRESS.
Bodegó de diumenge
Llogar tot un polígon industrial per deprimir-te a plaer, com un bodegó de diumenge cap al tard que, a primera línia, et dibuixa un trio de putes amb cadira de càmping, suca el pinzell en la paleta de l'enllumenat públic deficitari, perfila c/amb noms de poetes de naftalina contrastada i t'esbossa el fregit d'una bossa de plàstic voleiant de fons.
I sant tornem-hi
A la vida s'hauria de poder finar per avançat i feina fuig, tu. Com qui s’agafa un any sabàtic per assumptes personals, la biologia i la religió haurien d’aplicar un conveni de col·laboració per deixar-te posar un peu i mig voluntari a l’altre barri, enllestir els tràmits més enutjosos ―signi la defunció aquí, deixi les pertinences espirituals a la taquilla― i que et compulsessin un reingrés al món dels vius en forma de sant tornem-hi.
Silenci a la papillotte
Carta, forquilla i pitet. Amb deliri de gourmet ―mireu quina panxa...― degusto tots els silencis possibles: els de tall gruixut, al bany maria, volta i volta o els cuits a foc lent. De fet, en sóc un catador de recepta fina i mà de morter contundent: escuro fins als ossos els més eixuts, puc clavar queixalada de 5 estrelles Mitxelin als silencis més carnosos o deixar que els de textura més líquida se’m desfacin gola avall, porti'm el compte i feliciti al xef.
Remembers güens
El Sr. Tinc és partidari dels remembers güens només (i només) quan la nostàlgia se't presenti amb una samarreta de tirants ben cenyida, tingui la mirada rotllo videoclip i faci aquell remenar d'anques típic dels records que calcen tacons de tres pams i mig.
A cop de pany
Quatre cargols, frontissa i avall. El manyà d'urgències (caixa d'eines als peus, caliquenya d'ofici i regatera del cul innegociable) m'instal·la la nova porta dimensional, passadís a mà dreta: l'últim accessori casolà per eludir la vida a cop de pany, pestell de doble ficció i obertura d'evasió directa.
Sense Einstein & Cia.
Com qui es desfà el nus de la corbata, a poc a poc em descordo la imaginació i em serveixo un tall generós de tarda sense lleis físiques pel mig, amb permís de la ciència, of course. I és així com camino per l'aire a grans gambades astronàutiques, i puc veure, entre ohs! i ahs!, el paisatge casolà penjant d'un fil invisible, a tres pams ben bons del terra, mentre un grapat de fórmules quàntiques enfilen ―somrients i exultants― un dia sense Einstein & Cia.
Ego monoplaça
Hi ha vespres que m'escarxofo a l'ego monoplaça, disseny narcisista, màxim confort. Ben arrepapat ―llum d'ambient, l'amor propi a un volum alt― escolto un doble cedé d'elogis desmesurats: 187 min. de copets a l'espatlla, somriures còmplices i picadetes d'ullet que em vaig fer fer als Estudis de Gravació de Piropus Desinteressats, hivern del 2007, edició de col·leccionista.
Un altre dijous
Crido al despatx l’abril que encara queda ―seu aquí, si us plau...― i li recrimino que, un altre dijous com el d’ahir, de l’estil estúpid i faltón, poc professional, vaja, i a fe de món que li plantifico un passi-ho bé així de gran, amb creu i ratlla al calendari i fins aquí podíem arribar, oficina de l'INEM més propera: segon carrer a mà esquerra.
Un, dos, un, dos...
El Sr. Tinc és d’oïda fixa, i no li agrada que li toquin els decibels. Per això, d'haver pogut ser un dels ideòlegs del Big Bang, hagués pastat el món a un volum únic i plausible. I sí, a part del pet còsmic inicial i acústicament molest, les proves de so originals d'origen del Sr. Tìnc, un, dos, un, dos, haguessin buscat que la terra funcionés amb una equalització nítida, sense acoblaments ni estridències, amb l’opció d'endollar-se a un sintetitzador elegant i nen, puja’m els baixos. I, tot plegat, per tal d’aconseguir aquell fregit de ràdio antiga ―passeu-me un vinil― que només tenen les coses amb caràcter, rigor i presència. Au: queda dit.
Doble de mi
Llevar-me pel matí, badall va, i ser un doble de mi: tatxaaan! Tenir els mateixos gestos, el vestuari semblant, la clenxa de sempre, però sense jo. Que algú s'enfundi la meva pell ―cremallera amunt― i salti a la vida d’un servidor amb tots els permisos autobiogràfics compulsats, hola, què tal, et presento la rutina, dos petons i aquí us deixo anar.
I en un ar! i no-res
M'enfilo fins al cervell, i amb la vena major del coll, inflada de ràbia i del diàmetre d’una canonada, faig un xst! autoritari que ressona pel crani. I de cop, tots els mals de caps callen, i en un ar! i no-res ja teniu muntada una desfilada a pas marcial, al ritme d’unes notes de vent castrenses i direcció ordre i disciplina i no trenquin files. (La silueta displicent d'una cabra legionària observant l’escena és opcional.)
Posi'm un gat
Les
últimes analítiques ho corroboren: tinc l'alegria a ―27,
els triglicèrids al límit del suïcidi col·lectiu i un percentatge
estratosfèric de plaquetes deprimides, kleenex en mà. El
psicòleg, amb cara d'ensumar merda, va i em prescriu que: a) tregui
el cap a passejar ―mínim!―
tres cops al dia; b) que consumeixi cada
12 h. (i en versió original) un parell de devedés dels Monty
Python, i c) que posi un gat a la vida, marca siamès i fàcil
d'utilitzar, dels estàndars, vaja: aquells que s'enrosquen a la falda i
t'absorbeixen tots els mals rotllos entre badalls per aquí i run-runs per
allà.
A l'estil Bogart
De
poder fer una revisió biogràfica exhaustiva, el Sr. Tinc voldria
néixer ben arran d'inicis d'abril, i no a finals d'octubre, tal i
com venia fent fins ara. Un capritx zodiacal com qualsevol altre: el
Sr. Tinc creu que la perxa d'àries li escauria d'allò més, amb els
respectius planetes a joc, la lluna a una distància
prudencial del caràcter i les banyes de tirabuixó, a l'estil Humphrey Bogart, col·locades de
cantó.
M'ignoro
Ràpid, uns bolquers, que m'ignoro a sobre. Sí, amics: el meu jo va fluix de personalitat i sovint em fa aquestes males passades. Tot un espectacle digne de circ, del tipus: ladys and gentelmans, no es perdin el fabulós número de l’home que en un obrir i tancar d’ulls, i a la vista de tothom, té incontinència d'ell mateix i s’oblida de qui és, amb redoble de tambors, carrerilla, plintong i alehop! final.
Enlloc
Al fons de tot a mà dreta hi ha una porta que no obre enlloc. Mil voltes de pany amb grinyol inclòs deixen pas a una habitació sense parets, pintada d'un no-res trencat i orientada al vessant absurd. El terra és d'aire flotant, el sostre ―alt i metafísic― se sosté per un entramat invisible de bigues transparents i, a banda i banda dels envans que no existeixen, tot de finestres de batent lliscant, amb doble vidre d'imaginació i vistes al buit més absolut.
Fer dissabte
Còfia, plumeru i davantal: per fi el Sr. Tinc fa dissabte pels propis mals de caps. Per això, treu el brillo pel llom dels últims disgustos, llisca el drap de la pols pels cantus dels imprevistos i frega ben a fons les molèsties puntuals: doble llepassada, quatre papers de diari i no trepitgeu. Que quan la vida se't presenti de visita i per sorpresa ―buenaaas!― puguis ensenyar, amb l'orgull del majordom catòdic, el del cotó en mà, com d'enllustrada tens la col·lecció de problemes personals; passin, mirin i comprovin: ni un dit de pols per excusar.
Anatomia particular
Si un bisturí del núm. psicòpata em fes una incisió vertical des de la punta del crani fins al dit gros del peu, zas!, i m'obrissin com un estoig de violoncel, es veuria com entre el fetge i el pàncrees ―òrgan amunt, víscera avall― m'hi batega la tristesa. Misteris de l'anatomia particular, ho fa a tantes pulsacions/min., amb les venes majors bombejant llàgrimes, els globus vermells capcots i un diagnòstic claríssim de posa't els guants de làtex, agafa fil i agulla i cosiu-me ràpid-ràpid per les vores que això fa de mal mirar, doble nus a l'acabar.
Ics urgències
I l’adelantu, senyors, passa per instal·lar una sèrie d'Emprovadors Públics de Personalitat Exprés, model unisex, a l’abast de qualsevol butxaca estàndard i amb una cortineta fotomaton, perquè el ciutadà que tingui ics urgències psicològiques, poc temps i pretensions camaleòniques, pugui canviar-se el caràcter i emprovar-se'n d'altres, a cop de penjador i màxim cinc peces.
L'erra-5
Com a tribut automobilístic a l'avi (e.p.d.) desenfundem l'erra-5, i enfilem la tarda de diumenge entre els revolts d'anunci del Montseny. Amb les finestretes abaixades, sintonitzem l'FM de quan érem petits: el fregit de la ràdio. I a cada curva, mentre el sant Cristòfol del retrovisor balla a cops de volant, accelerem pel passat. Fins que el cotxe posa l'intermitent als anys vuitanta, i s'atura davant d'aquell hostal de carretera que, per un clàssic de la mecànica d'antes ―l’escalfament del motor― aprofitàvem per endrapar un parell de llesques de pa amb tomàquet servides amb rigorosa llonganissa. Els mateixos talls gruixuts que engolim ara, vint anys després, damunt d'unes estovalles foradades, presidides per un cendrer Cinzano, una flor de plàstic sucada en un got buit i la mirada estàtica d'un cap de porc senglar dissecat. I mentre una màquina escurabutxaques, amb ludòpata incorporat, posa el fil musical a l'escena, a fora ―i aparcat en doble nostàlgia― l'erra-5 ens espera amb el dipòsit ple de records, l'enganxina descolorida del Som 6 Milions, i nen, depèn de la pujada, l'embrague se't nega, tu.
I sentència va
I sentència va: el Sr. Tinc té una ordre d'allunyament literària. L'última novel·la que va posar els capítols a casa, va fer el punt i final al mig de l’asfalt, via balcó i cuidadu els del carrer!. I és que l'empatia narrativa del Sr. Tinc és de divan i expliqui'm la infància. De fet, no és cap secret que alguns protagonistes de llibres l'han assegut a l'estrada, amb l’índex acusador i senyories: aquest lector m'ha extorsionat la ficció. Entre togues i vènies i que declari el següent, l'advocat defensor del Sr. Tinc ―protesto!― admet que el seu client és de lectura perillosa, això és: bastant partidari d’emprar mètodes expeditius si el fil argumental que té entre mans no és del seu istil, ehem. D'aquí el mig grapat de citacions i demandes, i que aquesta edició de butxaca, i de quatre línies més amunt, ara dibuixi una paràbola aèria des del 3r A fins al carrer, fot-li una altra denúncia, Jutjat d’Instrucció núm. 5.
Berberetxus al dente
He vist la fi del món passejant Rambla de Catalunya avall, i feia bona cara. Anava fumant, tris-tras, el diari sota el braç, tris-tras, i la distracció com a rumb fix, tris-tras, tris-tras. I sense cap ànim apocalíptic apreciable ha enfilat l’hora de l'aperitiu: parada i fonda en una terrasseta amb sol indulgent, airet de tres quarts de migdia, el vermut de sempre i sintonia notable amb la resta de la humanitat, berberetxus al dente i massa guiri pel seu gust.
Clonc-clonc
Que la vida em va suelta ja fa uns quants anys que ho noto. L’especialista diu que tinc l'existència mal collada: defecte de fàbrica i arronsem-nos d'espatlles, tu. I és que les radiografies canten: entre l'estèrnum i les costelles hi ha un parell de peces que, passades de rosca, rodolen d'un cantó a l'altre del tòrax amb l'estridència típica de la caixa d'eines que peta contra el terra, ai!. Un clonc-clonc que fa ballar l’engranatge vital i que demana a crits de mecànic (amb mono blau llardós), la intervenció immediata d’una clau anglesa, que algun manetes et soldi l'avaria, vigileu les guspires, o dia i hora amb un taladru precís i solvent.
Serveis de tinta
El Súper Sr. Tinc ―¿digui?― rep una trucada còmica i a cobro revertit. És el dibuixant de capçalera, que requereix els seus serveis de tinta per d'aquí a cinc tires, set nuvolets i dotze vinyetes. L'encàrrec telefònic és de traç simple: substituir una baixa policromada d'última hora i durant tres pàg. La lletra petita del contracte especifica que no cal utilitzar el cinturó d'arts marcials ni tenir el carnet de volar amb capa. Però abans que el rotring li repassi la silueta d'heroi suplent i sedentari, el Súper Sr. Tinc obre el calaix de les onomatopeies professionals: agafa un CROCK!, un parell de ZAS! i BOOMS!, i s'embutxaca uns quants PUMS!, BOINGS! i CRASH!. I enfilat en un Alsina Graells impuntual i atrotinat, direcció a l’extraradi de la historieta i amb el paisatge d'N-II a banda i banda, el Súper Sr. Tinc es pregunta per què sempre li toca lluir l'antifaç en missions de fauna poligonera, acceptar trames amb glamour de rotonda o perseguir els sospitosos quan surten d'una güisqueria a 300 mts., primer trencant a l'esquerra, pàrquing pels clients, gratuït.
Fer l'ufo
Està a la cantonada de l'Univers que, algun dia, es triï a dit un planeta, Saturn mateix, i amb l'espai Schengen obert d'estrella a estrella, temporada còsmica alta i prèvia reserva, s’hi pugui anar a fer l'ufo en qualitat de turista de cinc estrelles, tour complet pels monuments intergalàctics més destacats (possibilitat d’audio-guia) i l'opció renting pel platillu volador, benzina inclosa.
Barbetes pedants
M'he fet quadre i dels de veritat: dels de rumiar, vaja. Ara sóc una tela de tant x tant, plena de colors anàrquics on els gargots d'inspiració surrealista ocupen la part superior del llenç, els traços de pols inquietant són majoria a l'angle inferior dret i les taques, els grumolls i els esquitxos, sucats en una paleta delirant, s'atrinxeren a la banda esquerra de l'obra. El sentit artístic del tema deu caure pel sector central del quadru, on el pinzell continua enfadat amb el món i amb qualsevol disciplina pictòrica homologada. I davant dels límits relatius d'aquest marc empastifat, s'hi fa una cua d'ulleres de pasta que, amb el dit índex i el del mig fent una ela-recolza barbetes pedants, assenteixen d’empatia estètica mentre el sentit comú, amb les mans nuades a l'esquena i tres coma dos sospirs cada set llambregades, només hi veu una reproducció fidel, exacta i a l'oli d'un mal de cap superlatiu.
Club de Lectura Insípida
El Sr. Tinc és el fundador, president d'honor, tresorer, vocal, secretari i únic soci compromissari del Club de Lectura Insípida; una associació amb la seu oficial a quatre travessies del blog, timbre verd, que es reuneix cada dijous per dramatitzar en veu alta els grans clàssics de la literatura minúscula, a saber: les darreres novetats en prospectes de posologia trepidant, les etiquetes de roba més 100% poètiques, els best-sellers dels manuals d'instruccions amb final previsible o tots els volums de les guies d'ús tecnològic, preferentment traduccions en xinès, ciríl·lic o alfabet hebraic.
Per anys i perjudicis
A causa d’un desajust cronològic intolerable, passo dels trenta-quatre als cinquanta-nou, així, d'un dia per l'altre, amb tots els complements de sèrie d’aquesta edat: panxa trigèmina, calba testosterònica i vuit quilos de diòptries futbolístiques en cada retina. La reclamació pel temps estafat i la silueta mitxelínica adquirida ha estat tramitada ―finestreta, formulari i que passi el següent― amb total diligència i emprenyada possible, collons de reuma, doble ics en l'apartat d'indemnització per anys i perjudicis, mínim set xifres i aquest coi de genoll m'està matant.
Gavardina i tatxaaan!
Cansat que els posts l’assaltin com si fossin exhibicionistes, cantonada, gavardina i tatxaaan!, el Sr. Tinc s’ha fet hipnotitzar pel vaivé d’un pèndol que ―això diu l’anunci― et treu el monu d’escriure, miri fixament aquí i conti fins a deu. Però la tal regressió ha fet figa només aixecar el cul del divan, i el nostre home s’ha despertat de la sessió alineat a l’esquerra de la consulta, parlant en Times New Roman 12 i afirmant que l'oscil·lació catàrtica rebuda (rajolí de bava inclòs), bé paga la pena clavar-la en el mur del blog, escala, amunt i un pèl més a la dreta.
Àcars&Co.
Custodiada per un exèrcit d'àcars, pols i paràsits, descobreixo tota una civilització d'a.C. sota el sofà de casa. Amb les Acròpolis a mitja bastida, les escultures estèticament esquarterades i les àgores que rebenten de túniques filosòfiques, aquesta cultura d’arran de parquet s'expandeix pels límits domèstics: des del revisteru fins als primers replecs de l'estora, passant pel llum de peu fins a seguir una línia geopolítica que pretén colonitzar la tauleta i contorns. Però l'aspiradora, tal i com ja va fer amb les piràmides d'esfinxs xates, els jeroglífics a granel o les siluetes de perfil que niaven en el subsòl del llit, fulmina d’un cop de watt dos mil cinc-cents anys d’història microscòpica a nivell de borrissol; i les restes arqueològiques, cosa del motxu, tu: un parell de llepassades i tot ben sec en vint minuts.
Pla B
Vaaaale, ho reconec: al pla B del meu dia a dia li falla la logística. Enroscar-te una corda de joguina entre vèrtebra i vèrtebra, no és l’opció més ortodoxa ni solvent per bellugar-te amb dos dits d'elegància psicomotril; però si és la pròpia voluntat de viure qui et deixa un missatge al contestador, no ets tu, sóc jo, necessito un temps per pensar i tiro de tòpic després de sentir la senyal, piiiip, llavors toca doble xiulet a la creativitat, reunió d'urgència de la comunitat neuronal al replà de l'encèfal i parir una solució de pedaç i circumstàncies.
De pesca
Seguint la tècnica ancestral dels esquimals, el Sr. Tinc fa un forat a l'agenda, clava el cul en una cadireta de paciència plegable, suca la canya de pescar bons dies ―xof!― i espera que mitja dotzena de somriures piquin en aquestes aigües remogudes d'inicis de febrer.
Així de click
Per enfocar bé la realitat cal una màquina de retratar olors. Així de click. Si la càmera és d’objectiu bifocal, té el flaix automàtic o disposa d’un trípode opcional, això és secundari. Les flaires s'han d'enquadrar, i caldria poder obrir l'àlbum de les pituïtàries nostàlgiques ―pàgs. tals i quals― per veure el caretu que fa cada olor biogràfica que ens penja de la punta del nas. Remeno el bombo dels exemples, gro-gro-gro: l'olor de molsa i xiruca que, ben clenxinada i amb la camisa de llenyataire, desafia la càmera des de l'època pretèrita dels Minyons, Escoltes i Guies de bla, bla, bla; la brisa marina d'estiu d'inicis d'adolescència que, amb el somriure murri, s'escola narius amunt quan l'acne i les noies començaven a ser una obsessió fisiològica de primer ordre; o les nits de col·legues desenfocats, va, tios, passeu-me una altra birra, on el ritme hepàtic, el fum del tabac i els decibels discotequeros eren els teloners de fons d'una taja que, amb les ombreres vuitanteres i un tuf punible de barra de bar, sortia sempre moguda a la foto, en negatiu i amb dos punts vermells per ulls.
I fins aquí
I a l'habitació 517 hi entren unes ales d’àngel de vint-i-un botons, amb un fonendoscopi penjat del coll i un cop d'ull a l'historial clínic, ehem: i fins aquí la vida, senyors. I és llavors quan tots els catèters presenten la dimissió irrevocable, les pastilles fan via cap als envasos, les sondes s'agafen un dia sabàtic, l'electrocardiograma sintonitza un ritme despreocupat i els tubs serpentegen hospital enllà. I la pacient somriu els ulls: per fi ja té l'alta, i per la finestra veu el perfil d'un tros de cel blau mecànic fet de núvols patxoca, amb la cinta, les tisores i la placa a punt per inaugurar.
Disculpeu el temporal
Afirmatiu: vaig pel món carregat de molt mal temps. Fixeu-vos en la butxaca dreta dels pantalons, plena de cirrostratus inflats de tromba tropical, d'adéu perruquins i arrapeu-vos a la primera palmera de fulles esbullades que us proposi la ventada. O remeneu ara pel camal esquerre del tema: entre el sueltu i les claus trobaríem mitja dotzena de llampecs d'ús particular, alguns trons d'esfínters contrets i un parell d'huracans a l'estil EUA. I a dins l'anorac ―butxaca interior― els xàfecs amb els millors efectes especials del setè art, tantes cotes de neu a nivell zero com s'estimin oportunes, i les clàssiques calamarsades que s'entaulen pels meus decrets meteorològics, obriu els paraigües i disculpeu la previsió del temporal exposat.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)