Foto finish

Esbufegant i amb les artèries coronàries jugant a la ruleta russa, el Sr. Tinc travessa la meta dels 100 posts anuals al ritme ridícul de la marxa atlètica, fulminant així l'anterior marca personal (situada en 54 escrits x un centenar-i-llarg de comentaris), i acabant l’any blogosfèric enfilat dalt del podi, ram de flors, medalla d'or, dos petons i si us plau que algú avisi una ambulància.

Parada, fonda i au!

I mira vés per on, per aquestes dates torno a tenir la tristesa pul·lulant per casa i a pensió completa, tu. I com sempre que ve de visita tant li fot si tindrà llit, li tocarà sofà o li endossaré un plegatín de convidats d'última hora: parada, fonda i au!. Perquè nois, si algun pla infal·lible té aquesta inquilina que se'n riu del pany i forrellat és que, peti qui peti, complirà l'expedient amb escreix, nota, rapidesa i solvència, i no necessàriament per aquest ordre. I clar, si al davant li plantifiques un client VIP com jo, reincident de cinc estrelles i fàcil d'entabanar, els kleenex i els ansiolítics aviat t'apareixen en cada mà.

Jinguel Duel

A la banda dreta del blog hi ha el Sr. Tinc: amb barret i botes de cowboy, les cames arquejades, té una mirada estudiadament de miop i les mans en l'òrbita de les cartutxeres. I a l'esquerra de l'escrit, i amb la mateixa postura, trobem un Pare Noel desafiant i a punt per desenfundar la nostàlgia. El tòpic literari em fa fer dir que el duel està servit, però servidor hi col·locarà alguns detalls fílmics més: corredisses d'espueles fugint de fons, els típics cops de porticó, la pols del Far West i el clàssic gos esquelètic que passa arran de post.

Efecte Couldina

Hi ha vespres que em desenrosco les orelles, froc-froc, les submergeixo en un got ple d’aigua, glups!, i contemplo com totes les paraules ofensives que durant el dia m’han estat desafinat les trompes d’Eustaquis, rossegant-me amb ràbia els lòbuls i els conductes principals i erosionant-me rotllo àcid sulfúric les encluses, martells i demés eines auditives, ara es dilueixen sota l'efecte d'una Couldina efervescent, catàrtica i regenerativa.

Can Mart

Traspasso món interior en bones condicions, preu raonable. Molt ben orientat: la cara nord-est dóna a una imaginació desbordant. A més, disposa d’una àmplia zona filosòfica ideal per entrar-hi a divagar; té excel·lents acabats utòpics i unes vistes d'infart: en dies de cel aspirat hi pots veure diverses llunes de València o, amb un pèl de xamba visual, el perfil de fins a quatre òrbites de Can Mart. Interessats, trucar de 10 a 14 h. i de 16 a 20 h., gràcies.

Ara torno

De poder fer dir lleis i quadrar, ar!, pressupostos dels grossos, en el cartipàs del Sr. Tinc pàg. 2, secció b hi hauria l’habilitació immediata d’una xarxa potent i gratuïta de punts de fuga, rotllo enllumenat públic, que abastaria tantes poblacions com fos possible perquè els ciutadans de peu poguessin absentar-se de la realitat amb permís governamental i tal.

A lo Xarlot

Viatge-llampec al país del blanc-i-negre. Els de la duana m'expedeixen un visat que em permetrà fer un ús il·limitat d'un bombí de color sutge, lluir sense por d'arrest immediat uns elàstics ridículs, deixar-me créixer contra tot consell pilós un retall de bigotet punible i, bastó en mà, circular a càmera ràpida, fent gambades xarlotesques i al ritme d'una pianola de cine mut.

Buffering i tal

Passeu-me el primer CTRL+ALT+SUPR que tingueu a mà, que per culpa d'unes gigues mal collades tinc la vida en buffering constant: els dies no se'm carreguen bé, molts arxius mentals ni s'obren, haig de reiniciar la paciència, que es penja i es penja i es penja i es torna a re-penjar; actualitzo les últimes aplicacions de pessimista contrastat, doble-clic a la mala sort i el món ja són quatre píxels de no res i mal contats, mida d'imatge: desastre total. 

(ERROR SYSTEM ha patrocinat aquest post.)

Es lloga habitació

A qui correspongui: el Sr. Tinc exigeix un manual senzill, amè i de butxaca per aprendre a desaprendre i poder retornar via SEUR o via tant li fot tots els coneixements adquirits a aquestes alçades del blog. És més: el nostre home és partidari de consensuar un dia setmanal per llençar a peu de container els quès, quis, coms o perquès més gruixuts i empipadors, i que circulen amb total impunitat epistemològica pel cervell; i si aquest pla no té bona acollida entre el veïnat que ens llegeix, el Sr. Tinc habilitaria un servei a domicili i gratuït que adquireixi a pes les idees caducades, desembarassi en menys de 24 h. totes aquelles neurones que xerriquen i, entre caixes de cartró amunt, cintes d'embalar avall, t'asseguri que els teus dos dits de front s'esfumen per la porta principal, toc-toc, hola, sóc la Ignorància i voldria llogar una habitació.

Dl., dm., etc.

Al fons del calendari hi guardo alguns dies de fora de temporada. Despenjo els dl. de dues peces: la part del matí és del color de la mandra que, très chic, combina amb la de la tarda, d'un to més monòton i trencat. Desenfundo mitja dotzena de dt. ben plegats i, remenant-remenant, m'emprovo alguns dc. i dj. que em van curts d'hores; els dv. talla única― s'apilonen de tres en tres com els calçotets al costat dels ds., de disseny exclusiu Saturday Night Fever, i dels dg.: d'etiqueta 100% festiva i planxat professional.

Núm. pitxitxi

El Sr. Tinc salta al terreny de blog amb el dorsal núm. pitxitxi. Fa unes quantes jornades, però, que l’afició li exigeix posts més resolutius i elegants, de nivell Xàmpions Lic, vaja. Les últimes actualitzacions en punta, els dribblings 2.0 o les xilenes a l’estil hactetepé, que als inicis de la temporada feien retrunyir d’alegria tot l’Estadi Blogosfèric, ara coordinen un concert preocupant de badalls, mocadors amb xiulets i crits de ¡fuera!, ¡fuera!, ¡fuera!. I com diria aquell, al soci no se’l pot enganyar: si la tàctica 3-4-3 de tecleigs ofensius i paraules al primer toc no qualla, o els posts tant exigits es resisteixen a entrar per tot l'escaire de la crítica, llavors tindrem sí o sí traspassos a primera línia de premsa, mercat d’hivern i representant del Sr. Tinc: caixa cobri.

D'obres

Venint d'aquí i d'això, només em faltava aquesta: que l'arquitecte de capçalera m'asseguri que, al pis, s'hi ha obert una esquerda de fuga, perill imminent. Que calgui aixecar bastides, pastar ciment o ensenyar les regateres del cul que facin falta ho accepto com a mal menor; en canvi, no signo que s'endolli un maleït martell pneumàtic que rebenti totes les costures de crani amb el seu ra-ta-ta-ta-ta-ta-tà en percutor major. Per això, engrapo el cap d'obres i el soroll per les solapes i els hi exigeixo clemència acústica. Però davant la urgència dels plànols abandono a l'acte la indignació i entono un convincent ¡Paco, trae el Portland!: si per la fissura ara s'hi colen tres quarts d'aire i poca cosa més, d'engrandir-se aviat hi farien cap coses més serioses per l'estabilitat domèstica, com ara les indirectes de la sogra, qui sap si un grapat de m2, potser un servidor i tot amb bata i pantumfles o, en el pitjor dels casos, el pack indiscutible de sedentarisme homologat: sofà+puf+TV. I això, senyors, demana obres majors...

Espectacle geològic

El Sr. Tinc s’asseu en el punt orogràfic exacte on el món s’arrodoneix. Amb la típica postura del badoc estàndard, és a dir: les cames pengim-penjam i les mans-coixí sota del cul, el nostre blogaire contempla pitet al coll com l’skyline de la Terra s’encorba suaument com si fos la silueta d’una natja traçada amb un compàs; tot un espectacle geològic de cinc estrelles i plas plas plas que el gremi dels paisatgistes en pes recomana observar, si el pressupost d'alta muntanya així ho permet, envoltat d’una gran varietat de flora multicolor (ideal Pantone tardor/hivern), un ventet procedent del punt cardinal més amable, i l'exhibició aèria d’algun ocell de classe alta i de bon volar.

Mal temps

Fa dies que la pluja cau en ple domicili: els Picós, Ramírez’s & Molinas de torn en poden donar fe climatològica. Sense tenir cap isòbara ressentida ―o això crec... una calamarsada gruixuda s’ha entaulat al menjador de casa. Ràfegues de vent huracanat procedents del fons del passadís a mà dreta, s’alternen amb ruixats intensos al wàter. En el rebedor les botes d’aigua, el paraigües i la capelina s’han fet imprescindibles, i rere cada quarto s'hi concentren desgavells meteorològics dignes d'estudi: la llibreria té tres dits de pedra, la cuina és un toll oceànic i, segons l'última previsió, els llamps i trons de resolució transsilvana podrien descarregar al despatx i a l'habitació de convidats durant la pròxima setmana (amb opció empírica a una altra.)

Ding-dong

El Sr. Tinc pateix atacs de futur: cada vegada que l'esdevenir, ding-dong, se li plantifica a casa cual anunci de lleixiu s'arrauleix fet una bola de temors en el racó de les indecisions. Una postura autista que dura fins que el futur no ha etzibat un cop de porta de present impresentable, i el Sr. Tinc ja ha expulsat tota l’angoixa, inspira-expira-inspira-expira, en una bossa de plàstic, tranquils que ja em passarà...

Al camerino, gràcies

Amb el gest típic de rockandrollejar, faig petar el dit polze amb el del mig i, clap, ingresso en la ficció més propera. De sobte, em trobo enmig de la tramoia d'un teatre ple de bambolines, entre un entramat de cordes penjades, tot de decorats pintats amb una doble capa de pols i maniquins esquarterats. El meu representant en qüestions d'I+D (Inventiva Desmesurada) em tusta l'espatlla, uh!: que si ja era hora, que a veure si véns més sovint, que si tal i demés. M'atansa el guió i, mentre clava la nineta de professional per l'escletxa mínima d'una cortina vellutada, m'adverteix que el públic d'avui no serà gens fàcil. Com a bon candidat a actor de primera fingeixo les seves paraules: tots dos sabem que a la platea només hi ha l'eco escarxofat, i que l'escenari no és de fusta noble, sinó d'imaginació i de la bona. Però no en farem cap drama: el teló s'aixecarà, els focus encerclaran l'escena i brodaré, entre aplaudiments, bisos i olés!, el paper de trànsfuga de la realitat, les flors al camerino, gràcies.

Una de flaixos

Una hipotètica foto del tarot del Sr. Tinc, Lluíiiiis!, faria les delícies de tots els futuròlegs dels call-tv més friquis. Mireu, si no, la filera de dalt, d’esquerra a dreta: hi trobem la feina, la 1a qüestió vital que les cartes vidents escapcen, i que, dempeus en aquesta instantània fictícia, se la veu amb un estrès proper a l'ingrés clínic o, si ho preferiu, al desfibril·lador de tants watts al pit, mans fora. Frec a frec hi ha la fortuna: els flaixos l'enxampen fent un xiulet en clau de dissimulació sostinguda, un fet que suposa una absoluta confiança crematística, ehem, per la butxaca del Sr. Tinc. L'amor, que tanca aquesta renglera fotogènica, té tanta serietat a sobre que acollona qualsevol tipus de proposició feta a 300 km. a la rodona sentimental. I de cluquilles, rotllo futbolista, la resta dels temes tarotils: la salut, que ens dedica una ganyota d’úlcera duodenal; l'amistat, amb cara de pocs amics (sí: previsible), i la família, amb el típic somriure Profident d'hipocresia social; ah!, i el Sr Tinc que, amb el millor posat de circumstàncies que ha trobat a l'armari de les cares, ens emmarca l’equip amb el qual salta cada dia al terreny de joc vital.

Galàxia d'Amunt

Si tingués alguna potestat astronòmica faria fer un duplicat de l’Univers per si la plantilla original es perd; de fet, no dubtaria en contractar els serveis d’una empresa de manteniment S. L. per quan fot-li corda i politja calgués substituir algun planeta cascat, més amunt, una mica a la dreta, quiet!; o bé quan s’hagués d’arreglar l'endoll de la lluna que, per un contacte defectuós, li fa fer pampallugues com un fluorescent nerviós d’oficina. I, ja posats a posar ordre i escombra per les galàxies de per aquí dalt, no m’estaria de llogar un parell de seguratas intergalàctics perquè durant la ronda de vigilància nocturna llanterna en mà supervisessin les matrícules dels satèl·lits que hi giravolten, si l'estacionament de les estrelles és legal o que cap lladre de guant blanc no birli alguna nebulosa declarada d'interès nacional.

Bandera blanca

A quarts ben tocats de nit, el Sr. Tinc se les té amb l’insomni: l'enemic públic i declarat des del març de 2004. Com a les pel·lícules d'acció trepidant, l'esbatussada s'inicia amb nocturnitat i alevosía i a peu de llit. CROCS!, PUMS! i CRACS! aviat omplen l'habitació: que si t'engrapo pel coll, que si deixa'm dormir, que si fem-ho maco i croquetegem passadís enllà. L'escena, que dura tres mobles trencats, cinc blaus i els insults de paret del veí emprenyat, s'acaba quan el Sr. Tinc fa una clau de farmacopea directa amb cinturó improvisat: mitja dotzena d'orfidals coll avall i l'insomni que, abans de desplomar-se, hissa la rendició incondicional.

Silueta caducifòlia

Poder obrir per fi una tardor de catàleg i veure-hi les ombres allargassades, la primera frescor que t'eriça el clatell amb les ungles d'aire o comprovar com el bisolgrip serà el teu cafè amb llet diari; jugar a muntar i desmuntar les isòbares mentre retalles la silueta caducifòlia dels dies que vindran; copiar i enganxar els núvols de resolució més plúmbia (s'accepten algunes clapes de cel ras), doble clic en la icona pluja i que algú t'enrosqui tots els capells dels bolets que, segur-segur, colliràs enguany.

Al balcó

Els d’allà dalt estan al tantu de la propera vegada que traspassi. Doncs sí: quan per fi faci cap cap al cel, que serà sortejant una llarga i purgatòria cua d'ànimes, accés: difunts reincidents, servidor ja tindrà assignada la pròpia parcel·la d'immortalitat. Durant la 1a i última estada a l'altre barri vaig emparaular unes quantes hectàrees de tranquil·litat divina; amb el casc de seguretat i la corresponent visita d'obres a peu de núvol, ho vaig fer empès per la confiança però, sobretot, per la garantia d'un promotor espiritual que assegurava, això va contraxapat, allò és pladur, tu tranquil que els lampistes entren la setmana que ve, que mai cap veí no penjaria al balcó el típic llençol que rondinés: “EL MÉS ENLLÀ: PER LA VARIANT BUDISTA!” o “ETERNITAT SOTERRADA JA!

c/de l'Èxit

El Sr. Tinc enfila el c/de l'Èxit amb l'uniforme oficial de triomfador: ulleres ray-ban, una xuleria XXL com a jaqueta i els braços en forma d'arrel quadrada, palmells de les mans oberts al cel. I mentre mou rítmicament el cap en sentit de satisfacció superlativa, les groupies histèriques i lipotímiques s'arraïmen al seu volant entre xiscles, plors i propostes explícites de paternitat. Autògrafs per aquí, fotos per allà, es busca la propietària d'un sostenidor volador, gràcies. El Sr. Tinc, des d'avui ídol original de masses catosfèriques, agraeix el carinyu rebut amb un moonwalk improvisat, cinc voltes sobre el propi eix i un redreçament elegant de la pebrotera. Ah!, i donant les gr@cies a tothom que ha fet possible això.

De crispeta exigent

A dia d'avui, el tràiler de la vida de qui, teclec, teclec, tecleja aixòs, s’enllestiria amb poc més d’1'17 min. de mediocritat subtitulada però trepidant. Un breu resum autobiogràfic que, traslladat a la catifa vermella del setè art, segur que no defraudaria a l’espectador de crispeta exigent: badalls i avorriment pels quatre costats cinematogràfics, rutina espectacular que s'escampa per tots els angles possibles de la càmera i, cada tres seqüències i dos diàlegs insípids (de promig), un sedentarisme digne d’interpretació d'And the Oscars Go To...


Alehop!

Aquest post s’inicia a la pista d’un circ acampat a l’extraradi del blog. Amb el cartell d'últimes funcions penjat, el Sr. Tinc apareix al mig de l'arena, prèvia estridència d'una orquestra de vent. Amb un somriure d'úlcera duodenal, el nostre home es rebut amb aplaudiments anèmics pels quatre gats que hi ha a la grada. Si fem un zoom a la vestimenta comprovarem el delicte estètic: una capa testimonial i de color ridícul, malles arrapades i un casc antic d'aviador d'antes, del de dues hèlices i aterratge mayday. Si desenfoquem el detall de la indumentària i ens centrem amb el protagonista, veiem el Sr. Tinc com s'enfila fins al sostre encarpat per una escala de cordes que sembla que se li hagi de desfer a cada passa. El redoble de tambors que acull l'arribada al cim és un sarcasme musical del tot prescindible. Com també ho és la condició de trapezista improvisat, fills de piiiiiiiiiip ―xiuxiueja un emprenyadíssim Sr. Tinc que, amb la corda tensada sota els peus i l'equilibri per corbata, repassa amb certa tendència a l'insult gruixut l'arbre genealògic de tot el departament de caigudes blogaires.

Dt.

Que amb la famosa tècnica de l'estrebada m’han birlat mig dimarts, és un delicte tant extraordinari com de jusgat de guàrdia. A la línia del metro amb més aixelles suades per vagó2, m'han fet un tururut impecable a 9 h. ben bones del meu dia a dia. Tot i el trasbals i la confusió, amb dues parpellejades retrospectives de seguida he vist clar que m'havien fotut una porció de temps així de grossa i que, del lloc del robatori (rondaven les tretze i picu P.M.), m'he teletransportat, zas!, a l'hora de la bata i les pantumfles, amb la mirada de final de jornada clavada en el sopar-microones i fent cua mental a Can Mossos d’Esquadra, mig dt. en una mà i la denúncia en l'altra.

Veu de monòleg

El Sr. Tinc s'ha comprat una veu interior, model anglosaxó, perquè li expliqui la pròpia realitat en rigorós directe. Adaptable en qualsevol funció i context, pot adoptar un to woodyallenesc pels dies més filosòfics. MODE ON a una parla de trama negra quan els moments biogràfics del Sr. Tinc exigeixen cianur a les venes, o alguna via de tren al coll. I si la vida cosa rara... s'entesta en somriure-li, la veueta s'aclareix la gola i enfila un discurs ple de signes de puntuació optimistes. I bé, la nova adquisició vocal del Sr. Tinc té un ampli assortit de temes, registres i entonacions. Com ara mateix que, al fons del crani del propietari, tamboret al cul i ducados entre els dits, dispara un àcid monòleg sobre les quatre i ridícules neurones amb què el Sr. Tinc fa girar el món...

Paciència i ar!

Que la paciència hauria de ser rotativa és una reflexió de filòsof d'a.C., amb túnica blanca i el Partenó de fons. Però com totes les qualitats de gruix els falla l’aplicació. Per això, proposo una nova política d’ús per desplegar els efectes d'aquesta virtut minoritària, una que per via decret-llei, referèndum vinculant o apel·lant a un tant li fot jurídic, la paciència sigui obligatòria, s'aprovi amb tots els efectes retroactius que facin falta i, Señorías: guarden silencio, que cap ciutadà/na no en pugui quedar exempt/a. I aviso que, a la màniga de l'alta diplomàcia, sempre hi ha un cop d'Estat en forma d'as amagat.

Ni a tomb ni a post

U: per fi el Sr. Tinc fot escales avall aquesta xafogor antipàtica de finals d'estiu, i dos, tira de VISA per fer-se fer arribar un fred made in nòrdic, un d'hòstia seca al nas, que et garanteix mitja dotzena de penellons a cada mà i et frigorifica la resta del cos. Sí, amics: el Sr. Tinc ja té monu d'hivern, i no nega que per la vena grossa de les addiccions s'injectaria tants -Cº com fessin falta per poder esborrar, per ex., que aquest agost va anar d'això uis! que no fes cap cap a l'altre barri. La causa ignífuga de la no-defunció va ser una doble combustió espontània i de mal apagar. D'aquí que el Sr. Tinc reparteixi gratitud per tot el món dels extintors, sospesi obrir una instància judicial a l'anticicló i, sense venir ni a tomb ni a post, enganxi al final d'aquest apunt l'enllaç d'una col·laboració tincmoltmalcaurista al núm. 59 d'una revista digital (aquesta) que no té res a veure amb la metereologia by the patilla d'aquest escrit. Au!: aquí queda dit!

Surto del cel

A les golfes dels objectes impossibles (fora llençol, atxís! de pols) hi descobreixo un núvol rodat de tants CV, amb el manillar tipus Harley-Davidson, l'ITV fins el 2014 i uns tres mil i picu km. volats. Sense rumiar-m'ho gaire m'hi enfilo i gas amunt faig un parell de voltes per l'estratosfera, que va fluïda de trànsit, segons ens informa l'helicòpter del RACC. D'una punta a l'altra, la meva perícia circulatòria guixa una línia encotonada de rectes aèries i d'esses acrobàtiques d'ohs! i ahs!; sortejo els baches i les turbulències que mal asfalten l'autopista d'aire, avanço cirrus tunejats i faig espetegar de felicitat el transport eteri que porto sota el cul. Abans de tornar a la plaça de pàrquing, redueixo la marxa, cedeixo el pas a un cumulonimbus amb la ela de pràctiques i poso l'intermitent: surto del cel sense peatges ni retencions, direcció peus a terra, enllaç amb la C-trenta-i-algu.


Prêt-à-porter

Com les minifaldilles de temporada, els talons de 33 pisos d'alçada o les banyes extra-matrimonials, el no-res s'ha de saber portar. Per això, el Sr. Tinc es treu el barret davant dels nihilistes d'antes, els de tota la vida, vaja; aquells professionals de l’absurd que, amb solera i classe, fan càbales de com i quan petarà aquest tot plegat sense sentit mentre, amb l'empeine del fatalisme crònic, xuten la típica llauna de carrer. De fet, són els mateixos que col·locats en un indret paradisíac, i davant d'una posta de sol internacional (fot-li Copa Cabana, fot-li qualsevol postal caribenya plena de photoshop), li treuen transcendència paisatgística i per més inri t'enumeren el top-ten dels seus epitafis preferits. Sí senyors: parlem d'aquells paios que els hi és igual viure al planeta terra o en un àtic d'un forat negre, vistes immillorables a l'Univers. D'aquí que, el Sr. Tinc, sàpiga distingir un nihilista amb carnet i pedigrí d'un de 2a regional: i és quan et jura i perjura (amb la veu del delinqüent multi-reincident) que, si mai no es troba el sentit de la vida cara a cara, ja cal que les sabates li freguin el cul si no vol, ehem, acabar com un trist i lamentable accident fortuït...

Quadru emocional

L'intèrfon m'avisa que dos homes-croissant (braços clembuteròtics, pectorals a punt de rebentar) em porten, sí, sí, al fons a l'esquerra, si us plau, el quadru emocional dels propers dies: un mal de cap d'150 x 200 estampat amb la tècnica del garbuix directe, autor: la vida. A primer cop d’ull, hi destaquen una varietat horrorosa de tons plumbis, una empastifada generosa de taques anàrquiques, i tot d'esquitxos esquizofrènics per aquí, allà i a tocar del marc de colors molestos i antipàtics. Perplexitat pictòrica al marge, cal reconèixer que, penjat damunt la xemeneia, i contemplat a la distància prudencial que aconsellen els crítics d'art, el quadru en qüestió fa el seu efecte estètic: un dolor encefàlic de grau cinc, semblant al que et pot provocar una grapadora d'oficina ―posem-hi la clàssica PETRUS metàl·lica quan, fora de sí i sense pietat ofimàtica, et cus amb la rapidesa d'una metralleta tot el perímetre cranial, clac, clac, clac, clac i clac.

L'u de setembre

El Sr. Tinc declara l'u de setembre Cap d'Any oficial. Conclou que tant al gener com ara en ple retorn laboral, sniff...els bons propòsits, que entren esperitats i a cops de colze dins del cervell, vindrien a dir el mateix: el tabac a Can Pistraus, molts bíceps que, decidits, s'apunten al gimnàs, i una unanimitat lingüística post-vacacional que cal dominar l'anglès, nivell shakesperià, via acadèmia del costat de casa. Per això, el Sr. Tinc és partidari d'optimitzar els recursos i, posats a fer-ho bé, i ja amb els peus a l'oficina, opta per felicitar per endavant el 2012 fot-li espanta-sogres! mentre amb els ulls encara plens de sol i un moreno rotllo Eto'o, executa les eternes i soporífiques sessions fotogràfiques d'istiu.

Mongeta amb cordó


Al sector de la comunitat científica que li toqui: vull poder tornar a ser una mongeta amb cordó umbilical, això és: trucar de nou, toc, toc, a Ca l'Úter Matern i instal·lar-m'hi fins a l'avorriment total i més enllà. Que en l'argot mèdic si fa no fotvindria a ser: que trobin la pastilla exacta (posologia: dues cada 6 h., per ex.) per surar, altre cop, en el líquid amniòtic de la felicitat absoluta.

Rasca't la butxaca



Se m'ha penjat la màquina de fer posts instantànis, model N97, color negre i amb aplicacions tincmoltmalcauristes. Sí: la calor ha fet estralls. Garantia en mà, suo mig BCN fins que el comercial que me la va vendre ―una cella aixecada d'ironia― em sacseja les solapes de la impaciència advertint-me que totes les peces del món vénen, sí o sí i de tota la vida, d'Alemanya que, com tothom sap, jo no!, doncs ara ja ho saps!, és el país de capçalera de tots els recanvis interplanetàris possibles, mínim 20 dies, rasca't la butxaca. La mala llet inèdita fins a dia d'agost d'avui se m'enfila fins a uns nivells insostenibles que, en l'idioma bloguil occidental, ben bé podria ser un GRRRRR fet amb ARIAL 12 de ràbia, o qualsevol altre renec gruixut i de l'escala rebenta-timpans dit, això sí, en IMPACT 11 de caguntot.

De motllu


El Sr. Tinc s'ha fet fer un duplicat del Sr. Tinc: no és narcisisme, és una simple previsió astrològica. Una lectura catastròfica dels propers cicles lunars sumada a la pèssima circulació d'uns planetes, alineats en doble fila i que obstrueixen l'entrada i sortida del seu signe zoodiacal per la vida, obliguen al Sr. Tinc ha adoptar una solució d'emergència: tirar de motllu, i creuar els dits perquè el seu únic recanvi personal t'ha quedat que niquelao! tingui prou cos per quan astrològicament vinguin mal dades.

Del mètode tira còmica


El Sr. Tinc és un col·leccionista de converses del mètode tira còmica, és a dir: quan un diàleg li embadaleix les neurones, desenfunda les tisores i les fa lliscar sobre l'aire parlat; un cop retallat el núvolet de paraules, el plega amb cura però, abans d'arxivar-lo amb el núm. corresponent de la sèrie particular, anota en el dors del trosset de vinyeta ovalada el dia, l'hora i l'interlocutor utilitzat.

Revolució temporal


Del calendari esborraria tots els matins i tres quartes parts de les tardes, frop, frop, frop, i traçaria els vectors necessaris i els càlculs cronològics pertinents (en aquests casos un compàs d'enginyer sempre dóna el pegu), perquè els dies comencin a les set de la tarda. I establert aquest nou punt de partida, i sense moure'ns gaire d'aquesta franja horària, empalmaria la jornada amb uns vespres del tot innegociables: estrelles repartides amb bon gust astronòmic, la lluna en el punt just de somni i el vol erràtic d'algun OVNI despistat. 

L'outlet d'ànimes


Per tots els morts curts de fe és sabut que, passada la segona rotonda del més enllà, hi ha un outlet d'ànimes industrial: a uns 100 mtrs. de l'eternitat, polígon trinitat, ¡que me las quitan de las manos! De totes les mides, creences, gustos i procedències, pots remenar-hi des d'esperits à la page a ànimes d'altres segles, tafanejar les últimes novetats del mercat religiós o, fins i tot, emprovar-te els saldus més considerables. I va ser en el meu últim i il·legal traspàs (el gabinet d'advocats ja ha iniciat els tràmits corresponents perquè aquesta negligència no es repeteixi mai més), on vaig firar-me una ànima amb etiqueta del s.XVIII. Des de llavors que, per l'empedrat del cervell, sento com peten els carruatges de xassís rococó, a totes hores faig olor de Romanticisme, i només sospiro per batre'm en duel. Ah!, i sempre aniria fet un pinzell d'època: cassaca cenyida, mocador al coll i perruca de lord anglès.

Posi'm dues realitats


El Sr. Tinc va pels puestus amb dues realitats a sobre. La primera és la de fàbrica, 100% empírica, és a dir: la que ve de la mà del pack de la vida; l'altra seria una versió també portàtil però amb quatre píxels de no res low resolution, vaja...― i destinada, només, a suplir l'oficial en casos d'imprevistos fets amb punta gruixuda i sucats en el tinter de les desgràcies. Traduïm-ho: si la realitat vol que un autobús desmarxat de la línia 39 envïi aquest blogaire a l'UCI (constants vitals en caiguda lliure, desfibrilador a uns 2.500 watts), el Sr. Tinc s'hi oposarà desplegant l'alternativa espacio-temporal a peu de carrer per tal d'accedir via talons al cul a la cara B del tema en qüestió. Així, i un cop passat el sustu, l'ingrés de nou a la superfície neta de perill no té cap complicació destacable, això sí: només algunes contraindicacions menors, com que el trànsfuga de realitats presenti un pentinat beethovenià, les cames flambejant o els testicles per corbata.

Voyage, voyage


Set hores de vol, i ja sóc al sud-est d'un continent que no surt als mapes. De fet, encara té la bastida posada, els geòlegs enllesteixen els detalls més cartogràfics, i la majoria de la flora i fauna està per desprecintar; molts carrers, ciutats i monuments són als embalums, i els autòctons amb prou feines tenen kms. de nació a les seves cames. Però fent un punt i a part a l'estrena mundial d'aquest terreny generós, som davant senyors/es del primer país dissenyat exclusivament per avorrits amb pedigrí, agència de viatges dixit. L'art. 1 de la seva Carta Magna contempla el dret i-n-t-o-c-a-b-l-e (els guionets són seus) de no fotre ni brot pels quatre cantons de la imaginació, turistes inclosos, dolce far niente per la vena grossa, si us plau. I clar, si ets el Sr. Tinc i et trobes de vacances, això és la felicitat ben teclejada...

Girar rodó


Durant l'agost del 97 el món es va aturar al meu despatx: va ser una parada planetària d'uns aprox. cinc minuts. I és que, aprofitant que tres quarts d’humanitat era de vacances, va venir un tècnic de manteniment ratlla al cul, caliquenya imprescindible per collar millor l’eix terraqüi que, per qüestions de geologia internacional, passa a tocar de la llibreria de casa. Quatre cargols Allen, canvi d’oli per una rotació més suau i instal·lació d'un parell de pistons gravitatoris d'última generació. Activada de nou l’acceleració mundial, i signat l'albarà, el núm. de telf. del servei 24 h. per qualsevol urgència, tipus: si noto que els hemisferis van balders, o la translació fa un sorollet, o posem-hi que el món no acaba de girar rodó.

A cop de xancleta

El Sr. Tinc arriba a l’inici d’aquest post, hola!, vestit de typical guiri d'asfalt barceloní: barret mexicà mida plaça de toros, color sangria a les galtes i les Rambles als peus. El culpable d’aquesta indumentària punible (vegi’s el detall de la camisa florejada) és del seu agent literari. L’últim informe bloguil encarregat a l’empresa Consulting&Bits S.L. subratlla que els actuals nivells d’inspiració estiuencs del Sr. Tinc són dramàticament baixos. I clar: amb les gràfiques d’audiència en descens indiscutible s'aconsella (oju!: sempre segons l'informe mencionat, pàg. 54, tercer paràgraf), s'aconsella, dèiem, que la imaginació del Sr. Tinc desfaci les maletes i realitzi una incursió recreativa al món dels gambots de parla anglosaxona, amb mitjons blanc nuclear i cinc coma tres birres cada dos monuments i mig. A partir d'ara m'escriurà a cop de xancleta... ―sentencia la mala llet del seu representant, mentre un Sr. Tinc enmig d'un ramat de turistes i flaixos a discreció, treu punta com pot a l'enginy d'últims de juliol, vergonya aliena passi's pel final del post, gràcies.

Lliçó de marbre

No és la primera vegada que un dimarts em cau malament i no li parlo. Tretze anys enrere (aneu a la 3a set. d'oct. del 1998) ja vaig arribar a les mans amb un d'impertinent, de la classe molt irritable. Llavors vaig perdre la disputa i un parell de coses més: 1) Vint-i-quatre hores seguides; i 2) El tercer incisiu de la mandíbula inferior, cantó esquerre. Però d'aquella patacada màxil·lo-temporal en vaig treure una lliçó de marbre: que els dies estúpids val més ignorar-los. I el dt. d'avui altiu i prepotentno li he donat ni una punteta de treva. Tot i la seva cara d'ensumar merda i el seu to burleta advertint-me que era un dia xungu-xungu, i malgrat les seves contínues provocacions per segar-me els nervis, he reunit els OMS budistes necessaris i li he estampat, ha!, tot un senyor no res davant dels morros. I perquè quedi clar ho torno a teclejar: ha!

Desmuntant el Sr. Tinc


El gran adelantu del Sr. Tinc és el seu fort caràcter Ikea que, gràcies a una àmplia varietat d'accessoris facials, s'adapta en qualsevol hàbitat. Si la vida li reclama un to gruixut d'humor, es munta la cara segons la circumstància demanada: s'enganxa les celles arquejades i de punta fina, s'enrosca la barbeta còmica i, amb l'índex, es fa els dos clotets de simpatia a les galtes. El millor dels seus somriures irònics corre a càrrec de la casa. Si allò que el públic vol és una serietat estàndard, cap problema: tira de llavis prims, clenxa acadèmica i escuramenta de gola greu. Els ulls de color sever són la darrera adquisició destacable. El caràcter del Sr. Tinc és transportable, camaleònic, impermeable i caduca a finals del 2020.

Ctrl+Alt+Supr


Amb permís del ratolí, tiro de bits i faig un Ctrl+Alt+Supr al disc dur del blog. Al Sr. Tinc l'instal·lo unes 250 GB (aprox.) d'inspiració internàutica: giga amunt, giga avall; adquireixo l'última versió on-line d'escriptura automàtica per blogaires curts de tecla, una versió que ara va pel 87%, 88%, 89% de la descàrrega completa; sense gaires miraments informàtics, em resetejo de dalt a baix tot el vocabulari 2.0 i, a base d'F5's, actualitzo la llista de posts publicats. I amb aquests petits retocs, i les megues ben inflades d'alta velocitat, m'asseguren que el rumb d'aquest tros de paper que aviat farà un any que solca l'Oceà Blogspot podria ser cibernèticament força plausible (doble clic de modèstia a part...)

Plof! d'agenda


Per culpa de l'agenda, encaro tot el divendres a contrapèl. A mode d'escarni personal, copio i enganxo el compromís que vaig adquirir en un moment en què el sentit comú devia anar al W.C.: [DV. 08-07-11: Recorda començar el dia quan tothom l'acabi.] Amb ràbia d'esclafar mosques PLOF! d'agenda tanco la cita, escrita en gargot vermell. No n'hi ha per menys: a quarts de 21 d'un P.M. fresquet, m'enfilo el mono de treball entre renecs, i aquí em teniu, tris-tras, direcció a les 7,5 h. que estipula el C.T. I. (Conveni de Treballadors Imbècils), apartat tonteries, secció: com fer el ridícul laboral a les portes d'un cap de setmana.

Brum-brum


El Sr. Tinc porta el cromosoma Y al taller, la peça del seu ADN que, cada tant, se li cala. Aquest fallu genètic provoca que, el nostre home, no acabi d'arrencar en qüestions de temàtica masculina, especialment pel que fa referència al motor d’explosió i derivats. Sí, senyors/es: el Sr. Tinc és dels qui badalla cocodrílicament davant d'un circuit d’un Gran Premi de Qual; és més: quan sent parlar de cilindrades, escuderies o carburants d'última generació, no té cap pudor en reconèixer les nàusees, la suor freda i els tics intermitents a lòbul de l'ull dret. Però a la vida hi ha uns mínims d'espècie que cal complir, i el brum-brum n'és un. I bé: aquí teniu el Sr. Tinc, com a bon mascle que figura que domina el seu hàbitat natural, axinant els ulls d'interès (fingit) davant les explicacions d'un mecànic que li suggereix canviar els pistons, revisar el sistema de frens o repintar la xapa del seu cromosoma Y.

Al blog vas!

L'amenaça ―al blog vas! dita amb el punt exacte d'afonia, des d’un sofà orellut i monoplaça, amb un persa runrunejant a la falda i un anell d'or de tants quirats en el dit mafiós (opcional: B.S.O. The GodFather), és capaç de tancar els esfínters del col·lectiu d’enemics, desenfundar les MasterCards del grup d’amics, apilonar davant teu via toro i gentilesa del cercle de coneguts muntanyes d’elogis desmesurats; i, fins i tot, aconseguir que una gran majoria d'anònims a peu de carrer, et saludi amb una efusivitat espontània fora de qualsevol sospita, extorsió i/o coacció física apreciable.

M'intolero


A l'IEC, departament d'últimes novetats, secció de verbs conjugats: els faig arribar l'encunya d'intolerar, un v. tr. temp. alt. [verb transitiu i de temporada alta] que, a casa, de tota la vida l'hem conjugat entre principis de juny i finals d'agost, això sí: només en 1a pers. del sing., i per contrarestar la indignació provocada per converses de diminutisme estiuenc de grau irritable. Per ex.: M'intolero quan algú se'n va a la platjeta, estira la panxeta al solet, fa una capbussadeta a l'aigüeta i m'ho rega tot amb una cerveseta ben fresqueta, etceterètera.

Alt contingut marítim

Per imperatiu estètic, el Sr. Tinc s'ha fet fer un paisatge idíl·lic a primera línia de mar, amb estucats de postal hawaiana i detalls d'alt contingut marítim. Al fons de l'encàrrec, tres operaris pengen un sol de cap al tard; un pintor dóna la segona capa d'ocres definitius a unes onades tranquil·les, de mig pam d'escuma; a peu de palmera tropical, un meteoròleg t'assegura ratxes suaus de brisa òptima; aquí, allà i més enllà escampen arena blanca i extra fina i, mentre des d'atrezzo engeguen la típica filera de crancs decoratius de platja, una Ursula Andress improvisada surt de l'aigua amb estil cinematogràfic.

Reset

Decidit: qualsevol dia d'aquests el Sr. Tinc fa un reset històric: amb un garrot, la barba i els polls reglamentaris, i tirant dels quatre monosíl·labs normatius de l'època, ingressa al Paleolític Inferior, cova amb acabats rupestres de luju, excel·lents vistes al Tiranosaurus Rex; i, tot plegat, amb l'únic objectiu personal d'embadalir-se en aquell punt concret en què la humanitat tot just la treien de l'envoltori de fàbrica.

[Post enviat des del meu iPad]

Pels meus decrets


Ara que encara l'estiu no ens escolta, pels meus decrets esborraria l'agost del calendari gregorià i, en el seu lloc, hi col·locaria dues alternatives temporals, votació a mà alçada: 1a) Duplicar els juliols, augmentant-ne el nombre d'hores i dies, però mantenint els m2 estiuencs perquè la fauna xancletil pugui estirar les tovalloles, cames i la calor, moderada sí o sí; o 2a) Tombar envans, parets i fals sostres del setembre, i ampliar l'època dels bolets fins a instal·lar-hi 30 dies més de fulles caducifòlies o, si el pressupost no ensenya les dents, habilitar l'espai suficient per un generós tall de clima londinenc.

Amb cura de luthier


Per raons de depressió major (vegi's el post anterior), el Sr. Tinc treu de l'estoig el silenci dels diumenges cap al tard. Mentre l'enllustra amb cura de luthier, llegeix la inscripció que es va fer gravar amb el dia i lloc on el va arreplegar: un cinc d'hivern d'un any qualsevol en un parc d'atraccions inventat, baixant la imaginació a mà dreta. I bé: només trobar-se'l, el Sr. Tinc ja va intuir que amb un drap de paciència i quatre cargols ben triats, aquell silenci brut i desafinat entre nòries i tiovivos, posaria en solfa els dies que la nostàlgia el visités amb guants de boxa, la banda sonora de ROCKY IV i cara de pocs amics...