Soci d'honor

Avui, a la sala de plens del pis, gom a gom d'espectació, el meu pessimisme m'ha penjat la insígnia d'or i brillants a la solapa, en agraïment als anys d'esforç i fidelitat que li he professat des de que ens vam conèixer, finals d'agost del 1992. Discurs amanit amb anècdotes i quatre llagrimetes, no hi han faltat els aplaudiments, les enhorabones i les fotografies de rigor. Un tentempié degustació: punt i final per tanta emoció.

Goma d'esborrar ridículs

D'existir una goma d'esborrar ridículs, el Sr. Tinc la faria lliscar pel seu c.v. Obriu la seva biografia, pàg. 4, apartat religió. Per imperatiu familiar, un Sr. Tinc júnior ―clenxa d'escolanet― ha de rebre l'hòstia consagrada. L'última assignatura per aprovar la catequesi passa per estrenar el confessionari, pica baptismal a l'esquerra. Després d'escoltar quatre pecats, el capellà alça una mà en senyal d'absolució: un Sr. Tinc júnior inexpert amb l'ús del perdó diví, estampa al més pur estil jugador NBA el seu palmell a la del mossèn, a qui la llatinada se li ennuega. La goma d'esborrar també podria fer net la pàg. 17, àmbit perquècullonshohaviadefer, on un Sr. Tinc adolescent té una cita amb cuetes i acne, segon pub a la cantonada. 1) Cal poc material per fer el ridícul en el sector terciari, per ex.: una coca-cola i un dit. I 2) Seguint les hormones saltejades amb tonteria d'un barbamec Tinc, és possible envasar tot un índex al coll d'una ampolla de 33 cl. La vergonya aliena ens suplica ―si us plau per força― que deixem marxar del post a la noia, éu!, que untem de sabó el dit de l'insensat per, PLOP!, alliberar-lo del vidre, i que abaixem el volum dels riures de barra de bar, gràcies. I si recorrem a un ridícul més contemporani, la goma podria fer ZEP, ZEP, ZEP, a la pàg. 43, secció TMB. El Sr. Tinc té una sabata descordada, escales mecàniques <L3>, direcció carrer: ajupir-se i causar l'efecte dominó amb el seu cul és tot u. Rubriquem-ho amb els insults dels accidentats, unes galtes avergonyides disculpant-se i la conclusió que, si existís, la goma d'esborrar ridículs podria fer olor de Milan Nata 250.

La teva vida fuma

Un vespre surts al balcó per badar l'edifici del davant, braços a l'ampit. I sense venir a tomb la vida se't col·loca al costat, hola què tal, cigarreta en mà. Pel que es veu la teva vida fuma, i tu que no ho sabies, de tants anys que fa que no coincidíeu. Entre calada i calada la feu petar ―que si això i allò, que si dallonsis i demés― mentre mireu amb idèntica postura els sorolls del carrer. Fum i tres quarts d'hora per recordar que us quèieu la mar de bé. I al final d'un Marlboro, dos copets irònics a l'espatlla: quedeu per veure-us, balcó més pròxim, sovint inconcret.

Matí sense testicles

Com aquella vegada que el Sr. Tinc es va aixecar un matí sense testicles* i, angoixat per la pèrdua escrotal, s’anava palpant la cintura com qui busca sueltu; avui, el Sr. Tinc (amb els ous al seu lloc) fa el mateix gest quan l’han avisat, eps!, que no portava el sentit de l’humor a sobre. Merda! D’una revolada mental, el Sr. Tinc ha saltat d'una punta a l'altra del dia escodrinyant tots els passos de la jornada. A casa, sí; a l'oficina, ahà; entre forquilla i ganivet, ok. Això és que t’ha caigut, pensa. La memòria fa un tràveling per l'itinerari de la tarda sense resultat. A la llibreria: no. Al bar, tampoc. Qui sap si al súper, mentre empenyia quatre ofertes cap a caixa cobri i ha topat amb un carro ple de productes que se'n fotien, de la crisi. Tampoc, Sr. Tinc: recordi que amb la seva ironia ha tallat en sec una picabaralla absurda. Descartats farmàcia i forn de pa, escura l'opció bxs. 2a, regentat per la veïna que amb síndrome de Diògenes recull tot allò que li plou del cel obert. Muoc, muoc. I bé, Sr. Tinc: no té més remei que votar a mà resignada a favor de la possibilitat que li hagin pispat el sentit de l'humor; per molt que, això, l'emprenyi fins a tocar-li els...

*Segons fonts facultatives, aquesta breu però reversible desaparició matino-testicular és molt corrent en mascles diòrquics de pell fina que freqüenten medis pessimistes amb tendència natural a l’ensopegada vital.

Un no d'1'90

D’AQUÍ fins ALLÀ, i d’ALLÀ fins AQUÍ guixo pel parquet (oju regatera del cul) els límits domèstics de la meva tristesa. L’horari oficial de l’snif ara serà de dl. a dm., de 10 a 14 h i de 16 a 20 h.: fora d’aquesta secció geomètrica traçada amb ràbia no atendré cap més disgust personal. Que no i que no. I aviso: aquest últim NO té els braços encreuats, una línia de seriositat per llavis i una cella arquejada a mig front. Un NO d’1'90 i amb personalitat.

Anestèsia i avall

Per exigències del guió, el meu personatge de ficció ha entrat al quiròfan núm. 3, tot anirà bé, compti fins a..., ZZZZ. Sotmès a una reconstrucció facial insòlita ―feia mesos que tenia dia i hora amb el bisturí―, es vol despertar amb la millor de les seves cares pels pròxims papers, que se li acumulen al despatx sota l'atenta impaciència dels seus fans. Pòmuls ben farcits, mentó desafiant i abdomen enrajolat per empaitar les escenes d'acció esgotadora i trepidant; morrus de querubí, col·loqui'm les parpelles a mig cloure (rotllo seductor) i un nas traçat amb esquadra i cartabó, per les seqüències de claqueta rosa i llagrimalls a discreció.

Massa pols

 

Quan el Sr. Tinc posa les botes platejades d’astronauta a la lluna ―nau en forma de colajet, pip-pip-pip d'aterratge marxa enrere, llums de posició― té clar que el gastu que sosté tot un Univers és astronòmic, amb tants m² d’espai exterior, planetes i estrelles per mantenir. Després de clavar la bandera de rigor, fer els quatre saltets ridículs de poca gravetat però molta transcendència, i immortalitzar, Lluííííííííííís!, l'objectiu galàctic, l’emoció còsmica del Sr. Tinc es desinfla de cop: ―Hi ha massa pols... ―conclou cinc esternuts després, moviments a càmera lenta. De retorn a la terra, mentre la lluna es va fent una xiva amb foradets gruyère a l’angle superior dret del retrovisor del coet, el cosmonauta Tinc ―decebut pel panorama extraterrestre trepitjat―, busca entre el fregit de la ràdio alguna emissora musical del dial UFO que li alegri el desengany espacial viscut.

Millores hactetepé

 

És tanta l’eufòria que hi ha al departament d’estadístiques del blog, que els números obtinguts ―amb espanta-sogres i cotillon inclosos― fan la conga fins al consell de redacció. Allà, i un cop reunits amb els peixos grossos de la bitàcola, s’acorda que l’augment de visitants (prop d'un 35% en el darrer trimestre) bé mereix algunes millores en les instal·lacions hactetepé. Per facilitar l'estada puntual dels lectors, els principals accionistes es rascaran la butxaca per instal·lar un W.C. al fons a la dreta, que és la ubicació inamovible de tots els urinaris públics des de que l'home pixa a porta tancada. A més, per fidelitzar encara més el doble clic distret de l'usuari/a, s'adquiriran un parell de màquines de vending ―cafè, snacks i cl. de sucre acolorit― que s'endollaran just al costat de la llicència Creative Commons; i dins d'aquesta nova etapa de consolidació exponencial lectoril, es sospesa llençar una línia exclusiva de marxandatge amb samarretes, clauers, banus, fundes per mòbils, cendrers i altres collonadetes marca SR. TINC, MADE IN més val no saber-ho...

Fot-li gas!

Tip d'anar a classe de contorsionisme facial perquè m'ensenyin a plegar les orelles davant d'un ambient acústic hostil, he decidit encarregar a un laboratori d'inicials reputades un gas unisex, inodor, no tòxic, fàcil de manejar i capaç de desprendre grans quantitats de silenci. La comanda explicita la necessitat química que les seves provetes, tubs d’assaigs i pipetes professionals trobin, entre la taula periòdica dels elements, l’efectivitat d’una mescla que emmordassi tots els sorolls prescindibles. Les meves oïdes ja saliven només de pensar amb el típic conductor rebenta-timpans minuts després d'haver inhalat la fórmula gasosa: un caparró rapat amb ulleres de sol i gorra esportiva de color ofensiu, seguint el xumba-xumba estrepitós d'un silenci absolut, colze tatuat a la finestreta, semàfor vermell, ridícul perfecte.

Astènia fantasmal

En aquesta època que les al·lèrgies manen, toca que el fantasma de capçalera del Sr. Tinc tiri mocs amunt amb 3 antistamínics (mín.) cada 5,7 ensurts (aprox.) Nota u: el pol·len no dóna treva ni als de l'altre barri. Apunt núm. 2: veure tot un senyor espectre arrossegant la bola de ferro amb estil anèmic ―reguerot de kleenex al seu pas, astènia fantasmal evident―, afina el sarcasme de l’espantat oficial, és a dir: del Sr. Tinc. Però la víctima és condescendent amb aquest entranyable professional de la por que, a finals de maig, farà tres segles que reparteix esglais familiars amb solvència i puntualitat. I com dicta el cànon literari de terror, just darrera d'aquesta última observació m'hi posin, si us plau, uns udols de llop ben aguts per celebrar la futura efemèride, i dos llamps d'esfínters contrets i trons incorporats per donar ànims a aquest esperit d'ulls embotits i esternuts variables.

Llobarro estirat

En el somni sóc un llobarro estirat al llit, llençol sota les aletes. De cop, me n'adono que: 1) tinc brànquies, 2) no hi ha cap medi aquàtic disponible a l’habitació i 3) en menys d’una hora hauria de ser en una reunió de bípedes encorbatats. Amb un cop de cua salto del matalàs i caic al mar dur i fred del parquet. Busco aigua, però dels meus llavis lilosos només en surten bombolles sordes d'auxili. Entre glops d'ofec remoc l'espinada; em contorsiono colpejant-me amb fúria les escates: vull arribar fins la porta i fugir del somni. Esgotat, però, deixo que els ulls ―estàtics― s'obsessionin amb els nius de borrissol que crien sota el somier i que, pentinats per una marea invisible d'aire, es mouen com algues. Xop de suor, la realitat em pesca abans que soni el despertador.