Dl., dm., etc.

Al fons del calendari hi guardo alguns dies de fora de temporada. Despenjo els dl. de dues peces: la part del matí és del color de la mandra que, très chic, combina amb la de la tarda, d'un to més monòton i trencat. Desenfundo mitja dotzena de dt. ben plegats i, remenant-remenant, m'emprovo alguns dc. i dj. que em van curts d'hores; els dv. talla única― s'apilonen de tres en tres com els calçotets al costat dels ds., de disseny exclusiu Saturday Night Fever, i dels dg.: d'etiqueta 100% festiva i planxat professional.

Núm. pitxitxi

El Sr. Tinc salta al terreny de blog amb el dorsal núm. pitxitxi. Fa unes quantes jornades, però, que l’afició li exigeix posts més resolutius i elegants, de nivell Xàmpions Lic, vaja. Les últimes actualitzacions en punta, els dribblings 2.0 o les xilenes a l’estil hactetepé, que als inicis de la temporada feien retrunyir d’alegria tot l’Estadi Blogosfèric, ara coordinen un concert preocupant de badalls, mocadors amb xiulets i crits de ¡fuera!, ¡fuera!, ¡fuera!. I com diria aquell, al soci no se’l pot enganyar: si la tàctica 3-4-3 de tecleigs ofensius i paraules al primer toc no qualla, o els posts tant exigits es resisteixen a entrar per tot l'escaire de la crítica, llavors tindrem sí o sí traspassos a primera línia de premsa, mercat d’hivern i representant del Sr. Tinc: caixa cobri.

D'obres

Venint d'aquí i d'això, només em faltava aquesta: que l'arquitecte de capçalera m'asseguri que, al pis, s'hi ha obert una esquerda de fuga, perill imminent. Que calgui aixecar bastides, pastar ciment o ensenyar les regateres del cul que facin falta ho accepto com a mal menor; en canvi, no signo que s'endolli un maleït martell pneumàtic que rebenti totes les costures de crani amb el seu ra-ta-ta-ta-ta-ta-tà en percutor major. Per això, engrapo el cap d'obres i el soroll per les solapes i els hi exigeixo clemència acústica. Però davant la urgència dels plànols abandono a l'acte la indignació i entono un convincent ¡Paco, trae el Portland!: si per la fissura ara s'hi colen tres quarts d'aire i poca cosa més, d'engrandir-se aviat hi farien cap coses més serioses per l'estabilitat domèstica, com ara les indirectes de la sogra, qui sap si un grapat de m2, potser un servidor i tot amb bata i pantumfles o, en el pitjor dels casos, el pack indiscutible de sedentarisme homologat: sofà+puf+TV. I això, senyors, demana obres majors...

Espectacle geològic

El Sr. Tinc s’asseu en el punt orogràfic exacte on el món s’arrodoneix. Amb la típica postura del badoc estàndard, és a dir: les cames pengim-penjam i les mans-coixí sota del cul, el nostre blogaire contempla pitet al coll com l’skyline de la Terra s’encorba suaument com si fos la silueta d’una natja traçada amb un compàs; tot un espectacle geològic de cinc estrelles i plas plas plas que el gremi dels paisatgistes en pes recomana observar, si el pressupost d'alta muntanya així ho permet, envoltat d’una gran varietat de flora multicolor (ideal Pantone tardor/hivern), un ventet procedent del punt cardinal més amable, i l'exhibició aèria d’algun ocell de classe alta i de bon volar.

Mal temps

Fa dies que la pluja cau en ple domicili: els Picós, Ramírez’s & Molinas de torn en poden donar fe climatològica. Sense tenir cap isòbara ressentida ―o això crec... una calamarsada gruixuda s’ha entaulat al menjador de casa. Ràfegues de vent huracanat procedents del fons del passadís a mà dreta, s’alternen amb ruixats intensos al wàter. En el rebedor les botes d’aigua, el paraigües i la capelina s’han fet imprescindibles, i rere cada quarto s'hi concentren desgavells meteorològics dignes d'estudi: la llibreria té tres dits de pedra, la cuina és un toll oceànic i, segons l'última previsió, els llamps i trons de resolució transsilvana podrien descarregar al despatx i a l'habitació de convidats durant la pròxima setmana (amb opció empírica a una altra.)

Ding-dong

El Sr. Tinc pateix atacs de futur: cada vegada que l'esdevenir, ding-dong, se li plantifica a casa cual anunci de lleixiu s'arrauleix fet una bola de temors en el racó de les indecisions. Una postura autista que dura fins que el futur no ha etzibat un cop de porta de present impresentable, i el Sr. Tinc ja ha expulsat tota l’angoixa, inspira-expira-inspira-expira, en una bossa de plàstic, tranquils que ja em passarà...

Al camerino, gràcies

Amb el gest típic de rockandrollejar, faig petar el dit polze amb el del mig i, clap, ingresso en la ficció més propera. De sobte, em trobo enmig de la tramoia d'un teatre ple de bambolines, entre un entramat de cordes penjades, tot de decorats pintats amb una doble capa de pols i maniquins esquarterats. El meu representant en qüestions d'I+D (Inventiva Desmesurada) em tusta l'espatlla, uh!: que si ja era hora, que a veure si véns més sovint, que si tal i demés. M'atansa el guió i, mentre clava la nineta de professional per l'escletxa mínima d'una cortina vellutada, m'adverteix que el públic d'avui no serà gens fàcil. Com a bon candidat a actor de primera fingeixo les seves paraules: tots dos sabem que a la platea només hi ha l'eco escarxofat, i que l'escenari no és de fusta noble, sinó d'imaginació i de la bona. Però no en farem cap drama: el teló s'aixecarà, els focus encerclaran l'escena i brodaré, entre aplaudiments, bisos i olés!, el paper de trànsfuga de la realitat, les flors al camerino, gràcies.

Una de flaixos

Una hipotètica foto del tarot del Sr. Tinc, Lluíiiiis!, faria les delícies de tots els futuròlegs dels call-tv més friquis. Mireu, si no, la filera de dalt, d’esquerra a dreta: hi trobem la feina, la 1a qüestió vital que les cartes vidents escapcen, i que, dempeus en aquesta instantània fictícia, se la veu amb un estrès proper a l'ingrés clínic o, si ho preferiu, al desfibril·lador de tants watts al pit, mans fora. Frec a frec hi ha la fortuna: els flaixos l'enxampen fent un xiulet en clau de dissimulació sostinguda, un fet que suposa una absoluta confiança crematística, ehem, per la butxaca del Sr. Tinc. L'amor, que tanca aquesta renglera fotogènica, té tanta serietat a sobre que acollona qualsevol tipus de proposició feta a 300 km. a la rodona sentimental. I de cluquilles, rotllo futbolista, la resta dels temes tarotils: la salut, que ens dedica una ganyota d’úlcera duodenal; l'amistat, amb cara de pocs amics (sí: previsible), i la família, amb el típic somriure Profident d'hipocresia social; ah!, i el Sr Tinc que, amb el millor posat de circumstàncies que ha trobat a l'armari de les cares, ens emmarca l’equip amb el qual salta cada dia al terreny de joc vital.