D'obres

Venint d'aquí i d'això, només em faltava aquesta: que l'arquitecte de capçalera m'asseguri que, al pis, s'hi ha obert una esquerda de fuga, perill imminent. Que calgui aixecar bastides, pastar ciment o ensenyar les regateres del cul que facin falta ho accepto com a mal menor; en canvi, no signo que s'endolli un maleït martell pneumàtic que rebenti totes les costures de crani amb el seu ra-ta-ta-ta-ta-ta-tà en percutor major. Per això, engrapo el cap d'obres i el soroll per les solapes i els hi exigeixo clemència acústica. Però davant la urgència dels plànols abandono a l'acte la indignació i entono un convincent ¡Paco, trae el Portland!: si per la fissura ara s'hi colen tres quarts d'aire i poca cosa més, d'engrandir-se aviat hi farien cap coses més serioses per l'estabilitat domèstica, com ara les indirectes de la sogra, qui sap si un grapat de m², potser un servidor i tot amb bata i pantumfles o, en el pitjor dels casos, el pack indiscutible de sedentarisme homologat: sofà+puf+TV. I això, senyors, demana obres majors...