Al camerino, gràcies

Amb el gest típic de rockandrollejar, faig petar el dit polze amb el del mig i, clap, ingresso en la ficció més propera. De sobte, em trobo enmig de la tramoia d'un teatre ple de bambolines, entre un entramat de cordes penjades, tot de decorats pintats amb una doble capa de pols i maniquins esquarterats. El meu representant en qüestions d'I+D (Inventiva Desmesurada) em tusta l'espatlla, uh!: que si ja era hora, que a veure si véns més sovint, que si tal i demés. M'atansa el guió i, mentre clava la nineta de professional per l'escletxa mínima d'una cortina vellutada, m'adverteix que el públic d'avui no serà gens fàcil. Com a bon candidat a actor de primera fingeixo les seves paraules: tots dos sabem que a la platea només hi ha l'eco escarxofat, i que l'escenari no és de fusta noble, sinó d'imaginació i de la bona. Però no en farem cap drama: el teló s'aixecarà, els focus encerclaran l'escena i brodaré, entre aplaudiments, bisos i olés!, el paper de trànsfuga de la realitat, les flors al camerino, gràcies.