Cel a doble cara

Tinc un tros de cel fet a doble cara. Quan vull que el sol m'escalfi amb radiació amable, el penjo per la banda diürna, retall d'un blau elèctric ―vent en el punt just de bufera― i hi faig volar les meves il·lusions en forma d'avió de paper. A l'altre dors d’aquesta estratosfera reversible hi ha l'opció nit, amb estrelles i grills a granel; i una lluna ―sempre en quart creixent― estampada al marge superior dret: un mateix cel amb dos decorats per poder somiar despert.

Auto furt domèstic

El Sr. Tinc entra a casa seva amb l'antifaç de lladre. Si protagonitza aquest sorprenent auto furt domèstic és per prescripció psicoanalítica. El psicòleg li comenta que, per tal d'arxivar una de les seves fòbies infantils més latents, necessita que vingui a la consulta amb la timidesa dels anys 80. Desordenat de mena, el Sr. Tinc no recorda on la va guardar, però sap que aquest tipus de sentiments ―quan se'ls reclama― s'escolen com anguiles entre els dits de la raó. D’aquí la tàctica dels guants blancs, la camiseta de ratlles i els moviments exageradament lents, propis d'una escola de mim. Però tanta nocturnitat i alevosía li són contraproduents: regirant armaris i buidant calaixos, el Sr. Tinc ensopega amb la xuleria de finals dels 90. Oh-oh: l'improvisat lladre i la seva explicació rodolen fins al replà de sota, on l'esperen el xiscle d'una bata amb rulos, una fractura òssia de 2n grau i el punt i final d'aquest post.

Alegria estàndard

Ara que m'han deixat una alegria d'aplicació estàndard entenc molt millor els optimistes. Un amic d'alta mobilitat europea m'ha confiat la seva per por d’extraviar-la entre escales, vols i hotels de tres estrelles. Quatre anys, vuit dies i quinze hores és el temps exacte que, m'assegura, ha destinat per adquirir-ne el copyright ©. Reconec que instal·lada ―copio i enganxo la paraula d'honor de pessimista― fa certa patxoca: les idees ―això sí: de tall prim― van amb pilot automàtic; allà per on vas se't desplega una catifa vermella amb aplaudiments i bravos! a banda i banda, i una música d'acords happys et ressona pel cervell 24 h. ininterrompudes, somriure budista permanent.

Tecleja'm

Només despertar-se, el Sr. Tinc ja té un post que l’espera al costat de l’ordinador, PLAP, PLAP, PLAP, peu d’impaciència. Camí de la feina ―enfilat a l'autobús― la segona història del dia se li abraona entre frenassus i renecs. El tercer apunt del blog: a l’hora del tallat. Al súper, entre 2x1 i carros amb presses, el Sr. Tinc s’assabenta que pot passar a recollir el post núm. 4, caixa set, gràcies. A la secció de cartes al director ―diari d’ahir― llegeix la indignació del seu 5è escrit cibernètic. I el sisè i últim post és una silueta rossa de doble xiulet, que camina sobre una passarel·la de mirades, direcció ascensor. Tecleja'm, és el pis que li xiuxiueja al Sr. Tinc just quan la porta automàtica es tanca i uns operaris col·loquen el cartell TO BE CONTINUED...

Tempus fugit

En qüestió d’hores m’he quedat atemporal. El present s’ha agafat quatre dies d’assumptes personals: el conveni l'empara i l’estrès l'avala; el futur em truca que està de baixa laboral: s’ha fotut escales de pintor avall, PATAPAM!, CROC!, AIS!, just quan ja enllestia el decorat de finals de juliol; i el passat ―l’últim recurs cronològic a mà― s’excusa perquè un doble pinçament a la memòria l'ha deixat clavat.

L'afinador de dies

El Sr. Tinc remena l'escriptori mental, doble clic a la carpeta d'invents (visualització amb icones) i selecciona l’arxiu L'afinadordedies[punt]jpg: disseny prototipus de 342 kb. La falta de patrocinadors cobreix de pols l'únic artefacte del món capaç d'afinar els dies de la setmana, per ex.: un to sostingut d'optimisme un dl. de peu esquerre; o una semicorxera d'ànims per aquell dc. ple de cumulonimbus laborals. Com els altres gadgets que esperen fama al fons de la carpeta ―vegi's la màquina expenedora de silencis instantanis ideal per sales d'espera, o el bufòmetre de converses, perfecte per saber si el tema encetat sobrepassa l'interès mínim aliè―, el Sr. Tinc també sospira perquè la seva inventiva, prolíficament inútil, algun dia arrambi una patent d'or.

Sastre d'idees

De les conviccions d’etiqueta que tinc penjades a l'armari, secció grans ocasions intel·lectuals, ja no me’n queda cap de bé. Que si aquesta va curta de mànigues; que si aquella s'arruga i ja no és moda; que si l’altra va baldera; que si tal i demés. Els comentaris estilístics són de la meva raó que, a peu d'una passarel·la improvisada ―i farta de no poder lluir tipus, ehem...― m'aconsella la reputació d'un sastre d'idees, mides exactes, sargits des de mil nou-cents i picu.

Capítol pilot

 

Sense càsting previ, el Sr. Tinc protagonitza una sitcom, capítol pilot, subtítols en català. L'estrena televisiva té lloc al seu llit, pla curt i de mal enfocar: despertador i cop de cap contra la careta de la sèrie. Dempeus davant l'audiència ―tirita al front― el Sr. Tinc esmorza cafè, torrades i un parell de gags. El manual bàsic de la comèdia de T.V. diu que els primers riures enllaunats entren per la porta sense avisar. Que passin. Un cop saludats, el Sr. Tinc canvia de plató. Les previsibles bromes laborals, l'escot de la secretària o la incompetència congènita d'algun subordinat són els principals ingredients còmics que desfilen pel seu despatx. I del batibull de l'oficina, als anuncis. Quan tornem de la publicitat, l’equip de gravació està instal·lat en un pub, teló vespre, música d'ambient: el Sr. Tinc ultima els serrells d'una negociació amb una client d'infart. Un malentès en la conversa fa que el nostre protagonista cregui que l'acord comercial contempla una clàusula nocturna amb roba íntima. Els guionistes aprofiten la confusió perquè s'insinuï de manera poc ortodoxa. Cinc dits marcats en una galta, un share ridícul i una ensopegada patètica amb els crèdits finals deixen el Sr. Tinc en un estat catòdic lamentable, rialles de fons.