El Sr. Tinc entra a casa seva amb l'antifaç de lladre. Si protagonitza aquest sorprenent auto furt domèstic és per prescripció psicoanalítica. El psicòleg li comenta que, per tal d'arxivar una de les seves fòbies infantils més latents, necessita que vingui a la consulta amb la timidesa dels anys 80. Desordenat de mena, el Sr. Tinc no recorda on la va guardar, però sap que aquest tipus de sentiments ―quan se'ls reclama― s'escolen com anguiles entre els dits de la raó. D’aquí la tàctica dels guants blancs, la camiseta de ratlles i els moviments exageradament lents, propis d'una escola de mim. Però tanta nocturnitat i alevosía li són contraproduents: regirant armaris i buidant calaixos, el Sr. Tinc ensopega amb la xuleria de finals dels 90. Oh-oh: l'improvisat lladre i la seva explicació rodolen fins al replà de sota, on l'esperen el xiscle d'una bata amb rulos, una fractura òssia de 2n grau i el punt i final d'aquest post.
t'estàs guanyant a pols el títol del blog :)
ResponEliminaSr tinc , per si se li ha acabat la sort li mando la direcció del blog del meu amic ... http://tincmoltmalcaure.blogspot.com ;P a mi em serveix
ResponEliminaNo m'extranya que caigués, senyor Tinc: és que els 90 tenien un periiiiiiiiiill...!!!!
ResponEliminaI la xuleria dels 90 duia un tupé encartronat de gomina a l'estil "Sensación de vivir"?
ResponEliminaI venga caure...què feim, Sr. Tinc? què tal si cercam un caminador còmode estil segle XXI?
ResponEliminaSrta. Anna: gràcies, no es mereixen ;-)
ResponEliminaSrta. Xisti: m'anoto l'adreça. No sé..., mmm..., tinc la sensació que ja el tenia vist..., mmm..., no em faci cas: deu ser l'abstèmia primaveral ;-)
Srta. Xicarandana: sí senyora, perill de veritat!
Sr. Porquet: i ombreres Locomia, tu!
Srta. Vida: miri, cadascú cau pel cantó que pot ;-)
Sí, la xuleria dels 90 té a veure amb els jocs olímpics i el boom de natalitat ( sobre aquest no faré cap més comentari) ;)
ResponEliminaSrta. Cantireta: no va mal desencaminada :-)
ResponEliminaLi fa buscar els anys 80? els seu psicoanalista és un terrorista, només per l'estètica ja val la pena no recordar-ho...
ResponEliminaSrta. Tiquismiquis: els nys 80 van ser durs, molt durs: una fabrica de traumes en la qual tots (tots els que la vam viure, clar...) hi estem emmerdats!
ResponElimina