Avui, a la sala de plens del pis, gom a gom d'espectació, el meu pessimisme m'ha penjat la insígnia d'or i brillants a la solapa, en agraïment als anys d'esforç i fidelitat que li he professat des de que ens vam conèixer, finals d'agost del 1992. Discurs amanit amb anècdotes i quatre llagrimetes, no hi han faltat els aplaudiments, les enhorabones i les fotografies de rigor. Un tentempié degustació: punt i final per tanta emoció.
Es canvia de religió, Sr. Tinc? No es converterà a la de l'optimisme recalcitrant!!!
ResponEliminaAra que, mentres mantengui el cel a doble cara, no crec que hi hagi perill... :-)
Ser soci d’honor, interessant, ara Sr. Tinc s’ha tornat un Honorable Sr. Tinc ? (Pregunto sempre i quan es pugui preguntar).
ResponEliminaFins aviat
Em deixa sense paraules Sr. Tinc. Potser són masses anys amb el pessimisme. No li desitjo a ningú, molt menys vostè.
ResponEliminaJo sempre amaneixo el meu pessimisme amb unes gotes de llàgrimes i vinagre de Mòdena. Queda molt glamurós ;)
ResponEliminaPassi's per ca meva, ahir hi va haver motius per a la tristor.
ResponEliminaExcel·lent pessimisme, que sap caure amb or, brillants i piscolabis... recoi.
ResponEliminaSrta. Xicarandana: déume'nguard! El cel es manté on està :-)
ResponEliminaSr. Quadern de mots: home, això de ser Molt Honorable Pessimista sona bé, què vol que li digui!
Srta. Filadora: li agraeixo!
Srta. Cantireta: m'anoto la recepta!
Srta. Olga Xirinacs: sí, miri, és de morro fi, que diuen... :-)
Miri aviat haurà de canviar d'estat d'ànim, més que res que diuen que els premis donen felicitat per les fites assolides. Nous reptes Sr. Tinc, pensi en nous reptes...
ResponEliminaSrta. Tiquismiquis: no, si els nous reptes ja els penso, però no fan acte de presència :-)
ResponEliminaJa! Aquí ha estat sembrat, Sr. Tinc!
ResponEliminaSrta. Xicarandana: no es mereixen!
ResponEliminaNo seràs pas de l'Espanyol...
ResponElimina*Sànset*
Sr. Sànset i Utnoa: rotundament mai!
ResponEliminaEl meu primer comentari al seu blog Sr. Tinc! M'alegro que tingui seny i no sigui de l'espanyol. He de dir que la frase final m'ha recordat bastant al famós i últim llibre de Ramon Solsona. Salutacions cordials!
ResponEliminaSr. MBosch: benvingut al club dels mals caures! La frase final (del comentari? o del blog?) és simple casualitat: del Solsona no he llegit re, encara... :-)
ResponEliminaEm referia a l'última frase de l'entrada o post. Sip, amb això del tentempié m'has fet pensar en L'home de la maleta. Gràcies per la benvinguda!
ResponEliminapensava...
ResponElimina*Sànset*