Un, dos, un, dos...

El Sr. Tinc és d’oïda fixa, i no li agrada que li toquin els decibels. Per això, d'haver pogut ser un dels ideòlegs del Big Bang, hagués pastat el món a un volum únic i plausible. I sí, a part del pet còsmic inicial i acústicament molest, les proves de so originals d'origen del Sr. Tìnc, un, dos, un, dos, haguessin buscat que la terra funcionés amb una equalització nítida, sense acoblaments ni estridències, amb l’opció d'endollar-se a un sintetitzador elegant i nen, puja’m els baixos. I, tot plegat, per tal d’aconseguir aquell fregit de ràdio antiga ―passeu-me un vinil― que només tenen les coses amb caràcter, rigor i presència. Au: queda dit.