Imiratuvésperon els dilluns m'agrada obrir la porta del despatx i, oh!, sorprendre'm ben distret, amb la mirada suspesa en la més gran de les musaranyes, els braços en forma d'ics al clatell, les cames estirades a la punta de l'escriptori i el cul fent un que sí caic, que sí no caic, amb dues potes de la cadira, llegeixi-s'hi: a tres pams del terra i a cinc segons i mig i plaf! de la realitat.
De fons sona Coltrane? Fem un fos en negre i marxem?
ResponEliminaSrta. Cantireta: com ho sabia, que xiulava Coltrane? :-)
ResponEliminaPatacada contra la dura realitat :(
ResponEliminaSr. Alyebard: veig que ha entès el rerefons del post, he, he, he.
ResponEliminacadira amb potes? es intolerable no tenir una cadira amb rodes!
ResponEliminaSr. pons007: és la crisi!
ResponElimina