Carta, forquilla i pitet. Amb deliri de gourmet ―mireu quina panxa...― degusto tots els silencis possibles: els de tall gruixut, al bany maria, volta i volta o els cuits a foc lent. De fet, en sóc un catador de recepta fina i mà de morter contundent: escuro fins als ossos els més eixuts, puc clavar queixalada de 5 estrelles Mitxelin als silencis més carnosos o deixar que els de textura més líquida se’m desfacin gola avall, porti'm el compte i feliciti al xef.
i que m´em diu dels silèncis vegetarians?
ResponEliminaLo meu silenci ha donat un fruit saborós. Passa per casa meva, porta pitet i tovallons :)
ResponElimina(silenci)
ResponEliminaAh! Que aprofiti, que m'ho havia deixat!
ResponEliminammmm! quin silenci més gustós descrius! salivo només de mirar-lo...
ResponEliminaSr. Nanis Kru: miri, aquests no els toco... :-)
ResponEliminaSrta. Cantireta: tens un arbre dels silencis plantat al jardí?
Sr. Jordi: gràcies!
Srta. Sofà taronja: passa't per casa i te'n guardo un parell a la nevera :-)
Els deliris de gurmet,
ResponEliminadel més calent al més fred
acaben a saltirons
pels més foscos dels racons.
T'he donat un premi a casa meva!
ResponEliminaSrta. Xirinacs: no sabia aquesta poesia :-)
ResponEliminaSrta. Cantireta: a desgrat de fer-me pesat, reitero un cop més un gràcies sincer! :-)
jo soc més clàssic, prefereixo uns canelons a un silenci, que vols que et digui....
ResponEliminaSr. Pons: està bé, depèn dels canelons els comensals callen, això està clar... ;-)
ResponElimina