Silenci a la papillotte

Carta, forquilla i pitet. Amb deliri de gourmet ―mireu quina panxa... degusto tots els silencis possibles: els de tall gruixut, al bany maria, volta i volta o els cuits a foc lent. De fet, en sóc un catador de recepta fina i mà de morter contundent: escuro fins als ossos els més eixuts, puc clavar queixalada de 5 estrelles Mitxelin als silencis més carnosos o deixar que els de textura més líquida se’m desfacin gola avall, porti'm el compte i feliciti al xef.

11 comentaris:

  1. i que m´em diu dels silèncis vegetarians?

    ResponElimina
  2. Lo meu silenci ha donat un fruit saborós. Passa per casa meva, porta pitet i tovallons :)

    ResponElimina
  3. Ah! Que aprofiti, que m'ho havia deixat!

    ResponElimina
  4. mmmm! quin silenci més gustós descrius! salivo només de mirar-lo...

    ResponElimina
  5. Sr. Nanis Kru: miri, aquests no els toco... :-)
    Srta. Cantireta: tens un arbre dels silencis plantat al jardí?
    Sr. Jordi: gràcies!
    Srta. Sofà taronja: passa't per casa i te'n guardo un parell a la nevera :-)

    ResponElimina
  6. Els deliris de gurmet,
    del més calent al més fred
    acaben a saltirons
    pels més foscos dels racons.

    ResponElimina
  7. Srta. Xirinacs: no sabia aquesta poesia :-)
    Srta. Cantireta: a desgrat de fer-me pesat, reitero un cop més un gràcies sincer! :-)

    ResponElimina
  8. jo soc més clàssic, prefereixo uns canelons a un silenci, que vols que et digui....

    ResponElimina
  9. Sr. Pons: està bé, depèn dels canelons els comensals callen, això està clar... ;-)

    ResponElimina