Així de click

Per enfocar bé la realitat cal una màquina de retratar olors. Així de click. Si la càmera és d’objectiu bifocal, té el flaix automàtic o disposa d’un trípode opcional, això és secundari. Les flaires s'han d'enquadrar, i caldria poder obrir l'àlbum de les pituïtàries nostàlgiques ―pàgs. tals i quals― per veure el caretu que fa cada olor biogràfica que ens penja de la punta del nas. Remeno el bombo dels exemples, gro-gro-gro: l'olor de molsa i xiruca que, ben clenxinada i amb la camisa de llenyataire, desafia la càmera des de l'època pretèrita dels Minyons, Escoltes i Guies de bla, bla, bla; la brisa marina d'estiu d'inicis d'adolescència que, amb el somriure murri, s'escola narius amunt quan l'acne i les noies començaven a ser una obsessió fisiològica de primer ordre; o les nits de col·legues desenfocats, va, tios, passeu-me una altra birra, on el ritme hepàtic, el fum del tabac i els decibels discotequeros eren els teloners de fons d'una taja que, amb les ombreres vuitanteres i un tuf punible de barra de bar, sortia sempre moguda a la foto, en negatiu i amb dos punts vermells per ulls.