Jo ja feia zetes, i de les grosses, quan de sobte el matalàs s'ha esquinçat pel mig i una escletxa de viscolàstica m'ha succionat amb ràbia. Ahà, fa el psicòleg mentre suca la punta d'una barnilla de les ulleres al somriure murri de psicoanalista. Llavors, he començat dins del llit una caiguda tova però sense fi. Quanta estona?, em pregunta axinant els ulls freudianament, i amb el boli ben carregat d'interpretacions oníriques per gargotejar la llibreta dels traumes. Pffffff, m'encongeixo d'espatlles: només sé que, en ple descens nocturn, he canviat l'esglai per la resignació quan he vist que n'hi havia per estona, que no tocava fons i que se'm feia tard i tal; i va i el tio es fot a clapar, anota el psicòleg amb lletra de sospir.
Es dedica a frustar psicoanalistes ara?
ResponEliminaSi és que vosté és un cas perdut... :)
ResponElimina:D cada dia es supera Sr. Tinc !!
ResponEliminaEra molt viscosa i elàstica? Llavors dormia damunt de la Wonderwoman!!
ResponEliminaI és còmode, el divan, per fer-hi una becaina?
ResponEliminaSrta. Tiquismiquis: amb "lo" que cobrem, què vol?
ResponEliminaSrta. Joanaina: cas perdut i arxivat, concretament ;-)
Sr. Alyebard: home, gràcies per la sinceritat blogaire :-)
Srta. Cantireta: vostè sempre amb la interpretació freudiana a punt, eh...
Sr. Mico: comodíssim, tu; les zetes van i vénen que és un "contento"!
Jo pretenia alegrar-li la migdiada, home, i el Freud aquí hi sobra, que fóra un "ménage á trois", si ell s'ajeu al sofà amb els seus somnis :D
ResponEliminaSrta. Cantireta: també té raó!
Elimina