Estiro les cames per dins: xino-xano, mans nuades a
l'esquena, esòfag avall. Un passeig d'introspecció aguda per badar. Que si
els pulmons manxen a un ritme plausible, guaita quin pàncrees més formós,
m'arribo fins al fetge i giro cua. I, tris-tras, vaig fent per les artèries
principals, tombant per venes i capil·lars, enfilant conductes i torçant per
músculs fins que, tres nervis més enllà, em perdo endins del propi cos.
Quin camí! compte amb la pèrdua...encara que em sembla que sempre n'hi ha sortida.
ResponEliminaSrta. Rykjavik: què veuen els meus ulls? El comentari d'una poetessa, aquí, al blog del Sr. Tinc! ;-) La sortida a que es refereix no deu caure pel final de l'esquena? :-)
ResponEliminaJa veu Sr. Tinc, "la cabra siempre tira al monte". De sortides i de forats que cadascú trie el que més l'interesse.
ResponEliminaSrta. Reykjavik: :-)
ResponEliminaQuan arribo al cervell me vénen ganes de córrer...pels passadissos entortolligats mentre hi xisclo. Et quedes a gust, tu!
ResponEliminaSrta. Cantireta: jo una vegada ho vaig fer i m'hi vaig perdre: un costum fisiològic que tinc!
ResponElimina