L'erra-5

Com a tribut automobilístic a l'avi (e.p.d.) desenfundem l'erra-5, i enfilem la tarda de diumenge entre els revolts d'anunci del Montseny. Amb les finestretes abaixades, sintonitzem l'FM de quan érem petits: el fregit de la ràdio. I a cada curva, mentre el sant Cristòfol del retrovisor balla a cops de volant, accelerem pel passat. Fins que el cotxe posa l'intermitent als anys vuitanta, i s'atura davant d'aquell hostal de carretera que, per un clàssic de la mecànica d'antes ―l’escalfament del motor― aprofitàvem per endrapar un parell de llesques de pa amb tomàquet servides amb rigorosa llonganissa. Els mateixos talls gruixuts que engolim ara, vint anys després, damunt d'unes estovalles foradades, presidides per un cendrer Cinzano, una flor de plàstic sucada en un got buit i la mirada estàtica d'un cap de porc senglar dissecat. I mentre una màquina escurabutxaques, amb ludòpata incorporat, posa el fil musical a l'escena, a fora ―i aparcat en doble nostàlgia― l'erra-5 ens espera amb el dipòsit ple de records, l'enganxina descolorida del Som 6 Milions, i nen, depèn de la pujada, l'embrague se't nega, tu.