Al fons de tot a mà dreta hi ha una porta que no obre enlloc. Mil voltes de pany amb grinyol inclòs deixen pas a una habitació sense parets, pintada d'un no-res trencat i orientada al vessant absurd. El terra és d'aire flotant, el sostre ―alt i metafísic― se sosté per un entramat invisible de bigues transparents i, a banda i banda dels envans que no existeixen, tot de finestres de batent lliscant, amb doble vidre d'imaginació i vistes al buit més absolut.
Enlloc com estar enlloc
ResponEliminaEntre les paradoxes i els oxímorons...faci'm lloc, que vinc! :*
ResponEliminaSr. Cesc: bona!
ResponEliminaSrta. Cantireta: passi, passi, però no em plori, faci el favort!
com a mínim si el terra es d'aire flotant no s'acumula la pols, això està bé
ResponEliminaSr. Pons007: sí, i miri, el cas és que no cal passar-hi l'aspiradora!
ResponElimina:* són petons, :' són llàgrimes, i (:), abraçades d'alienígena ;)
ResponEliminaSrta. Cantireta: aps! disculpi la meva ignorància tipogràfica o emoticònica, ehem :*
ResponElimina