Vaaaale, ho reconec: al pla B del meu dia a dia li falla la logística. Enroscar-te una corda de joguina entre vèrtebra i vèrtebra, no és l’opció més ortodoxa ni solvent per bellugar-te amb dos dits d'elegància psicomotril; però si és la pròpia voluntat de viure qui et deixa un missatge al contestador, no ets tu, sóc jo, necessito un temps per pensar i tiro de tòpic després de sentir la senyal, piiiip, llavors toca doble xiulet a la creativitat, reunió d'urgència de la comunitat neuronal al replà de l'encèfal i parir una solució de pedaç i circumstàncies.
Hi estic d'acord Sr. Tinc, a grans mals, grans remeis
ResponEliminaÉs bonic però potser no, que no és gaire solvent, perquè qui li donarà corda? L'instint de mort per veure si mecànicament s'estimba?
ResponEliminaMiri, avui el contestador de cantireta diu:" Si no portes cadenes i bones sabates, no cal que em treguis de casa. Neva." Circumstància ben aclaridora, clar. Abraçades!
ResponEliminaSrta. Nika: o grans desastres, segons com...
ResponEliminaSr. El Fem Fatal: benvinguts i, sí, la mà que dóna corda queda una mica penjat, té raó...
Srta. Cantireta: doncs no surto, per casa seva, clar! ;-)
Doncs jo tinc mal beure, vailet!.
ResponElimina(Bordo a tothom....).
Sr. Toy folloso: benvingut al club dels Mals Caures!
ResponElimina