Mai no ha

De la branca genealògica més bucòlica, secció lírica frustrada, hereto un camí de ral amb salva pantalles transpirinenc que travessa els meus cognoms i part de la imaginació. Coses de família: algú va decidir que la nissaga anava curta de poesia, i va establir aquest paisatge portàtil i altament badoquil per si els alexandrins o les rimes assonants passaven de generació rere generació. No cal que desenfundi la obvietat si afirmo que la musa amb tuls A-B-B-A mai no ha, ding-dong, la porta de casa.

4 comentaris:

  1. Els pescadors que no han, diuen: -tot arronsant-se d´espatlles-, demà n´haurem!!!.

    ResponSuprimeix
  2. Sr. Toy Folloso: ah, mira, aquesta no la sabia però no crec que la poesia, a casa, ens vingui per ciència infusa! :-)

    ResponSuprimeix
  3. La meva tampoc. Sempre entrem pel darrera ;)

    ResponSuprimeix
  4. Srta. Cantireta: pel darrera del poema o de casa?

    ResponSuprimeix