Aperitiu etern

Si publiquéssim el top ten dels despropòsits casolans més gruixuts, a la part alta de la classificació hi trobaríem les últimes voluntats del besavi Tinc (1882-1944). De fet, l'herència d'aquest parent amb més excentricitat que globus blancs a les venes, deixa K.O. el sentit comú familiar més entrenat. I és que, l'actual difunt, va fer estampar el seu darrer desig terrenal en un parell de clàusules, notari cobri'm: [1a] Que una vegada estigués en versió e.p.d., els descendents més directes li dedicarien el tercer dijous de cada mes un vermut en el cafè de tota la vida urbana; i [2b] Que en aquest tribut espontani i del tot desinteressat, li servirien la seva debilitat hepàtica de capçalera: un Manhattan sec i poc sacsejat, si us plau... No cal dir que aquestes dues condicions pòstumes que blinden un aperitiu etern, d'aleshores ençà s'han aplicat amb una rigorositat i puntualitat que emociona als amics, coneguts i saludats...