Primer i últim post musical

Amb un sentit de la imprudència discutible, i uns redobles de tambors de fons, m'enfilo fins a l'ampit de l'última finestra d'un gratacel d'alçada novaiorquesa, cel ras. I desafiant la gravetat, que és un puntet a peu d'edifici mirant-me amb cara d'esglai, salto amb decisió i batent amb força les ales d'àngel, flop-flop-flop-flop, mentre planejo per l'skyline amb les mans nuades a l'esquena, l'airet pinzellant-me la cara i xiulant el ritme aeri d'aquesta cançó:

Sintaxi del mercuri

Parafrasejant un bolero que no existeix, diríem que l'estiu és una mala època per pensar. I per escriure... ―afegiria un Sr. Tinc sufocat, ventilador a tres mil revolucions, gota gorda al front. I és que, a aquestes alçades de la calor, el tecleig del nostre home pateix una deshidratació ortogràfica aguda, amb tendència a una sintaxi del mercuri elevat mentre observa com la pantalla de l'ordinador, passeu-me l'abanicu, es desfà com un rellotge dalinià.

Ha!

Doncs sí, apreciada audiència: disposo d'una dimensió desconeguda de tant x tant, amb acabats de gran qualitat, vectors regulables, punts estratègics i segments d'última generació, que em serveix per fugir d'estudi ―ha!― amb distinció, alegria i discreció.