Qui post escriu, any empeny

Gràcies a la xafarderia congènita de la del quart (cent quilos de rulos i poca feina), el Sr. Tinc ha quedat aïllat al seu pis, búnquer improvisat. A través de l'espiera, observo com una dotzena de veïns caven una trinxera al replà. L'arreplegament d'enveges, efectius i municions només té un objectiu: assaltar els meus propòsits pel 2011, que saben originals i espectaculars. Darrera un núvol de sacs de sorra i filferros espinosos, un megàfon exigeix la rendició incondicional de totes les meves bones intencions d'any nou. El riure sarcàstic del Sr. Tinc encén encara més les ires de la comunitat, i els de l'esc. B, amb pas marcial, es mobilitzen a la guerra psicològica que m'han declarat. Artilleria pesada: Manolo Escobar a tot drap, ràfegues contundents de Shakira i reggaeton a discreció. Durant la nit l'ofensiva no cessa: una columna d'altaveus avança pel flanc dret del replà amb El Príncipe Gitano per bandera, mentre a la reraguarda cobreixen la incursió amb els The Greatest Hits de la Carmen de Mairena. Dos franctiradors disparen amb autèntica crueltat musical: amb bales del calibre de Camela, Gary Low i Hombres G. Tres dies més tard, mentre l'edifici encara retruny per les últimes notes de dispersió Georgie Dann, el president de l'escala decreta un armistici indefinit. El Sr. Tinc somriu, victoriós, per haver resistit a tanta hostilitat melòdica. ―Qui post escriu, any empeny... ―es diu, cofoi, mentre xiula la melodia de La Barbacoa (amb un tic intermitent a l'ull dret) i s'autocondecora amb un parell d'insígnies de capità en amunt.

C'est fini

Al tercer calaix de la memòria hi guardo el desengany amorós núm. 5, París, 1998. Per recordar-lo comme îl faut cal retallar i enganxar la Tour Eiffel al fons d'un octubre fred, escampar un grapat de fulles caducifòlies (mida A3) i que ruixin l'aire amb un ambientador de croissant cruixent. Si, a més, activem la melodia d'acordió en sistema dual i situem la trama a la vora del Sena (Mademoisselle, s'il vous plaît...) el flaixbac és perfecte. El disgust sentimental es concreta quan ella ―femme fatale de catàleg― desenfunda un bisturí i realitza una extracció coronària impecable. Tot i l'estocada, la meva dignitat reacciona amb el cap ben alt: 1) indiferent a la incisió, m'aixeco les solapes de la gavardina, 2) m'encenc un winston i 3) amb veu de ràdio, cito a J. P. Sartre mentre m'esfumo rue enllà. Clar que quan tombo la segona cantonada i ja no hi ha figurants a la vista, corro en busca dels 33 punts de sutura necessaris i, encegat pels llagrimots, entrepusso amb el subtítol de la pel·lícula viscuda: c'est fini... Resultat? Una cella partida, tres dents a cal dentista i un transplantament urgent de cor.

Nadal en off

Per festes, el Sr. Tinc té per costum obrir la caixa dels fusibles nadalencs, posar en OFF els commutadors 1 [família] 2 [pessebre] i 3 [caga tió], desendollar el blog i gro-gro-gro-gro ―maleta amb rodetes― agafar el vol A-29315-Z/Destí Solitud, Boeing 747, first class, seient 24 c, zona wifi, taxes nostàlgiques incloses.

A tant pitxicling l'hora

 

Des de que m’endrecen les neurones (a tant pitxicling l'hora) que tinc notícies fresques del meu jo. Les últimes radiografies del meu ego confirmen el drama: insuficiència aguda del sistema referencial masculí, aorta principal de la memòria obturada de records, els globus tristos són majoria absoluta a la sang i, darrera de l'hipotàlem ―a punt per saltar el cordó policial―, dos brots psicòtics d'arma blanca. Pragmàtic en excés, m'he fet cosir una cremallera que m'encercla el cap. Així, extreta la tapa rinxolada superior, el psicòleg pot consultar a ull nu les pors i angoixes que em suren per la massa encefàlica. L’invent ha causat tant furor a la consulta que valoro la possibilitat de patentar el sistema de bragueta cranial d’obertura fàcil.

CODC

Sorprengui’ns, Sr. Tinc: reconegui que la seva primera feina remunerada la va pescar a la borsa de treball del Col·legi Oficial de Desgraciats de Catalunya (CODC), sol·licitud 2137/imprès bilingüe. Infli el post d'orgull i pengi ben alt la seva substitució d'un zero a l'esquerra, sector secundari, possibilitats d’ascens nul·les. Expliqui’ns com en un despatx atrotinat de 9 a 15 h ―cita prèvia― la seva tasca consistia en rebre tot el menyspreu possible d’una plantilla desmotivada. No escatimi detalls en aquella gestió d’insults laborals que només un treballador acreditadament estúpid podia realitzar; ni s’oblidi de subratllar la formació complementària que exigia el seu càrrec ínfim. Ensenyi’ns, Sr. Tinc, els diplomes dels cursos subvencionats amb els quals dissimulava la humitat de les parets desencrostonades de la seva oficina: “Curs a distància en la detecció i contemplació de musaranyes (25 h)”, “Mòdul de correcció postural: cames sobre la taula amb les mans al clatell (20 h)”, “Jornada intensiva de badalls laborals per inútils homologats (35 h)”, i un munt més d'etcèteres emmarcats i extrets del fons ocupacional europeu. Au, va, no es faci més la víctima, Sr. Tinc, i admeti que en aquella època amb despatx propi i incentius a partir de cinc insults al dia (més un 17% de retenció en l’amor propi), la felicitat va trucar-lo més d’una vegada...

Rutina

Amb l'emepetrés a tot drap enfilo el c/Problema, creuo amb dificultats la trav. de les Solucions, deixo enrere el ptge. de les Conclusions ―tallat per obres― i m'arribo fins a la pl. de la Incògnita. Pub de capçalera, tamboret de rigor, beguda de sempre: un dubte doble amb gel i llimona, si us plau. Mentre xarrupo l'interrogant ―ben carregat, servit en copa de còctel i pinxu d'oliva― una pregunta de 125 cc. se salta un semàfor i s'estampa contra el quiosc de la plaça. Amb el bàrman, enfeinat en enllustrar l'interior d'un vas de whisky, ens subtitulem el pensament amb un discret cop d'ull: hi ha un tipus de qüestions que no haurien de circular per la vida...

La lírica, la justa

Mira que m’ho t’he dit, el dermatòleg, que la lírica em produeix urticària. Però per no fer-li un lleig a un amic poeta ―de viatge a un congrés de haikús― he tingut a pensió completa la seva musa, d’inspiració nòrdica. Per quatre dies, diu, me la deixa amb el manteniment poètic mínim, i amb tres sonets cada vuit hores i mitja hora al dia de passeig bucòlic ja farà. Però el què no m’ha advertit són els seus atacs d’estètica nocturna: entre tuls transparents, cabellera a l’aire i violins de fons em desperta a altes hores de la nit i m’obliga a omplir pàgines i més pàgines de versos. A cop de rimes consonants, m’ha sortit una picor A-B-B-A per tota l’espinada i dos alexandrins de coïssor insuportable i tercer grau a l’entrecuix.

Reunió d’urgència

Reunió d’urgència amb el president de l’escala: en poc més de dues setmanes he comptabilitzat una quinzena de somriures en tot l'edifici. En un informe constato ―pàg. 4, secció IX, gràfica amb formatgets― el percentatge intolerable de cares alegres que s’incrementa a partir de les 20:17 p.m., escala A. Un parell de conclusions: 1) els somriures, d'ús vespertí, freqüenten el tercer replà i tots són de factura masculina; i 2) de moment, l'escala B no s'ha vist afectada per aquesta pràctica impresentable. Li recordo al president que la seriositat dels inquilins va de baixa, i que si el Sr. Tinc va venir amb tots els seus trastos des de l'altra punta de la ciutat (l’antipatia coronant la baca del cotxe) era just per la reputació que tenia l'edifici, fundat l'any 1903. I bé: via circular, s'establiran els dijous com el dia oficial del somriure veïnal, gratuït i portàtil per tot l'immoble, porteria i terrat inclosos. Qualsevol inquilí que no pugui controlar l'alegria facial dins d'aquest període, ho haurà de notificar amb un mínim de 48 h. d'antelació. En cas d'oblit i/o negligència, el Sr. Tinc ―des d'avui administrador en cap de la risoteràpia de la comunitat― establirà la sanció pertinent, sanció no exempta d'algun somriure malèfic, tipus muahahahaha!

(Nota: tot just acabat d'enganxar el post rebo la primícia: el president ha presentat la dimissió. Les raons de la renúncia al càrrec ―això m'ho diu un cap amb rulos retallat pel celobert― cal anar-les a trucar al timbre vermell del 3r 1a: tot un món de somriures i distensió...)

Tristesa i..., acció!

Per exigències del guió, avui toca sessió doble de tristesa amb extra d'antidepressius. Abans d'enquadrar l’escena al plató de casa, decorat habitació, seqüència llit, l’encarregat dels cafès em demana un autògraf (per l’A., amb afecte...) i li suggereixo que no s’hi dediqui gaire, a això de patir de manera professional. Mentre la maquilladora em retoca les bosses dels ulls, inflades i blavoses, es confessa fan incondicional de totes les meves tristeses des del 1987, l’any del meu debut oficial al gran drama. Gràcies, guapa. Per descarregar l’ambient, explico al tècnic de so que si connectessin a una dinamo l’emoció negativa del meu personatge, generaria tanta electricitat que podria alimentar tot el rodatge amb exteriors i making off inclosos. ―Cenyeixi’s al guió! ―m'etziba la regidora mentre amb un megàfon demana silenci. El director, assegut, s'ho mira fent un triangle de dits davant dels llavis. S'encenen els focus, el micro d’ambient sura prop meu i enfoquen la claqueta: escena núm.17, primer pla, presa 49, sanglotant, tristesa i..., acció!

Comarca mental

 

Per simple gust administratiu, he adquirit un grapat d'hectàrees i des del sofà de casa, peus al puf, he establert una nova comarca mental, de geografia i jurisdicció inventada. Si vas cap a l'est, hi pots parlar un idioma que encara no s'ha inventat; tocant més al nord, el bé i el mal juguen a la botifarra mentre escuren el seu any sabàtic; qui vulgui fer un duplicat dels seus records només cal que visiti l’oest d’aquesta petita regió; els somnis es desclouen més al sud, entre les plantacions d’utopies i urbanitzacions descontrolades de sentiments. En aquest territori acabat d'entapissar, el clima s’acorda a mà alçada, les preocupacions queden soterrades i el padró municipal només admet habitants d’ignorància contrastada.