Em
truca la tristesa. Que d'avui en vuit vindrà. Que ara fa temps que
no sap res de mi i tal, i que això no pot ser i bla. Que com em va
tot, que què tal la família i que, sobretot-sobretot-sobretot, el
dia de la cita no faci compliments (tristesa dixit.)
A tu t'avisa, a mi moltes vegades se'm presenta sense avisar, i quan vol marxa, per sort no es queda mai massa temps...
ResponEliminaMaría José
A mi quan la tristesa em truca jo no li agafo el telèfon.
ResponEliminaSrta. María José: encara tens sort! Deus ser una bona amfitriona ;-)
ResponEliminaSr. Pons 007: a mi m'ho fa amb núm. ocult i, clar, sempre pico... :-)
Com a mínim que li porti postres de xocolata, que "con pan las penas son menos"
ResponEliminaDoncs a veure si es queda a casa seva, perquè últimament jo no tinc manera de fer-la fora.
ResponEliminaSrta. Tiquismiquis: o el tortell del diumenge :-)
ResponEliminaSr. Cesc: home, vocació de sant encara no! ;-)
És trist, el post, però universal.
ResponEliminaSrta. Cantireta: un clàssic, vamus...
ResponElimina