Vull una pe, ara una a...

El representant d'ànims interns del Sr. Tinc plega: no vol continuar espolsant en va els pompons de cheerleader ―minifaldilla a joc―, ni seguir el ritme d'una coreografia optimista mentre s'esgargamella en favor d'un client que, com els gats, s'estarrufa davant del seu ímpetu professional. I perquè quedi clar l'adéu laboral, se situa al mig del post. Un focus encercla la seva concentració, primers compassos i una veu en off: 3, 2, 1...: vull una pe, ara una a, una doble essa i una i; que vingui un guió, poseu-me una hac seguit d'una o; dóna'm una be que em falta una e, i acabem-ho tot amb un signe d'admiració: PASSI-HO BÉ! Sí, el representant d'ànims del Sr. Tinc cantusseja la pròpia dimissió.

Aperitiu etern

Si publiquéssim el top ten dels despropòsits casolans més gruixuts, a la part alta de la classificació hi trobaríem les últimes voluntats del besavi Tinc (1882-1944). De fet, l'herència d'aquest parent amb més excentricitat que globus blancs a les venes, deixa K.O. el sentit comú familiar més entrenat. I és que, l'actual difunt, va fer estampar el seu darrer desig terrenal en un parell de clàusules, notari cobri'm: [1a] Que una vegada estigués en versió e.p.d., els descendents més directes li dedicarien el tercer dijous de cada mes un vermut en el cafè de tota la vida urbana; i [2b] Que en aquest tribut espontani i del tot desinteressat, li servirien la seva debilitat hepàtica de capçalera: un Manhattan sec i poc sacsejat, si us plau... No cal dir que aquestes dues condicions pòstumes que blinden un aperitiu etern, d'aleshores ençà s'han aplicat amb una rigorositat i puntualitat que emociona als amics, coneguts i saludats...

Rebel·lió tipogràfica

Davant d’un auditori octogenari, rere un cartellet d’Excm. Sr. i flanquejat per un parell de calbes catedràtiques: així és com començo el somni d'ahir. Però just abans de pronunciar una conferència d'alt contingut filològic, i mentre el moderador m'enllustra (amb veu de pilota) les credencials acadèmiques, el temari de la xerrada toca el dos. Miro els apunts, i comprovo ―atònit― com les lletres es desenganxen del paper: adverbis, pronoms, adjectius i verbs s'aixequen de l'horitzontalitat teclejada, i salten de les pàgines del col·loqui al terra de la deserció. L'inaudita rebel·lió tipogràfica s’escampa per tota la sala d’actes; en qüestió de segons, l'èxode massiu de vocabulari ―fet de Times New Roman 12― s’escola per l’escletxa inferior de la porta principal. I, llavors, el punt oníric esperat amb redoble de tambors i tot: quan em cedeixen el torn de paraula i només puc explicar unes tres-centes vint-i-set coma dues maneres diferents de quequejar normativament en públic.