Ding-dong

El Sr. Tinc pateix atacs de futur: cada vegada que l'esdevenir, ding-dong, se li plantifica a casa ―cual anunci de lleixiu― s'arrauleix fet una bola de temors en el racó de les indecisions. Una postura autista que dura fins que el futur no ha etzibat un cop de porta de present impresentable, i el Sr. Tinc ja ha expulsat tota l’angoixa, inspira-expira-inspira-expira, en una bossa de plàstic, tranquils que ja em passarà...

Al camerino, gràcies

Amb el gest típic de rockandrollejar, faig petar el dit polze amb el del mig i, clap, ingresso en la ficció més propera. De sobte, em trobo enmig de la tramoia d'un teatre ple de bambolines, entre un entramat de cordes penjades, tot de decorats pintats amb una doble capa de pols i maniquins esquarterats. El meu representant en qüestions d'I+D (Inventiva Desmesurada) em tusta l'espatlla, uh!: que si ja era hora, que a veure si véns més sovint, que si tal i demés. M'atansa el guió i, mentre clava la nineta de professional per l'escletxa mínima d'una cortina vellutada, m'adverteix que el públic d'avui no serà gens fàcil. Com a bon candidat a actor de primera fingeixo les seves paraules: tots dos sabem que a la platea només hi ha l'eco escarxofat, i que l'escenari no és de fusta noble, sinó d'imaginació i de la bona. Però no en farem cap drama: el teló s'aixecarà, els focus encerclaran l'escena i brodaré, entre aplaudiments, bisos i olés!, el paper de trànsfuga de la realitat, les flors al camerino, gràcies.

Una de flaixos

Una hipotètica foto del tarot del Sr. Tinc, Lluíiiiis!, faria les delícies de tots els futuròlegs dels call-tv més friquis. Mireu, si no, la filera de dalt, d’esquerra a dreta: hi trobem la feina, la 1a qüestió vital que les cartes vidents escapcen, i que, dempeus en aquesta instantània fictícia, se la veu amb un estrès proper a l'ingrés clínic o, si ho preferiu, al desfibril·lador de tants watts al pit, mans fora. Frec a frec hi ha la fortuna: els flaixos l'enxampen fent un xiulet en clau de dissimulació sostinguda, un fet que suposa una absoluta confiança crematística, ehem, per la butxaca del Sr. Tinc. L'amor, que tanca aquesta renglera fotogènica, té tanta serietat a sobre que acollona qualsevol tipus de proposició feta a 300 km. a la rodona sentimental. I de cluquilles, rotllo futbolista, la resta dels temes tarotils: la salut, que ens dedica una ganyota d’úlcera duodenal; l'amistat, amb cara de pocs amics (sí: previsible), i la família, amb el típic somriure Profident d'hipocresia social; ah!, i el Sr Tinc que, amb el millor posat de circumstàncies que ha trobat a l'armari de les cares, ens emmarca l’equip amb el qual salta cada dia al terreny de joc vital.