De pesca

Seguint la tècnica ancestral dels esquimals, el Sr. Tinc fa un forat a l'agenda, clava el cul en una cadireta de paciència plegable, suca la canya de pescar bons dies ―xof!― i espera que mitja dotzena de somriures piquin en aquestes aigües remogudes d'inicis de febrer.

Així de click

Per enfocar bé la realitat cal una màquina de retratar olors. Així de click. Si la càmera és d’objectiu bifocal, té el flaix automàtic o disposa d’un trípode opcional, això és secundari. Les flaires s'han d'enquadrar, i caldria poder obrir l'àlbum de les pituïtàries nostàlgiques ―pàgs. tals i quals― per veure el caretu que fa cada olor biogràfica que ens penja de la punta del nas. Remeno el bombo dels exemples, gro-gro-gro: l'olor de molsa i xiruca que, ben clenxinada i amb la camisa de llenyataire, desafia la càmera des de l'època pretèrita dels Minyons, Escoltes i Guies de bla, bla, bla; la brisa marina d'estiu d'inicis d'adolescència que, amb el somriure murri, s'escola narius amunt quan l'acne i les noies començaven a ser una obsessió fisiològica de primer ordre; o les nits de col·legues desenfocats, va, tios, passeu-me una altra birra, on el ritme hepàtic, el fum del tabac i els decibels discotequeros eren els teloners de fons d'una taja que, amb les ombreres vuitanteres i un tuf punible de barra de bar, sortia sempre moguda a la foto, en negatiu i amb dos punts vermells per ulls.

I fins aquí

I a l'habitació 517 hi entren unes ales d’àngel de vint-i-un botons, amb un fonendoscopi penjat del coll i un cop d'ull a l'historial clínic, ehem: i fins aquí la vida, senyors. I és llavors quan tots els catèters presenten la dimissió irrevocable, les pastilles fan via cap als envasos, les sondes s'agafen un dia sabàtic, l'electrocardiograma sintonitza un ritme despreocupat i els tubs serpentegen hospital enllà. I la pacient somriu els ulls: per fi ja té l'alta, i per la finestra veu el perfil d'un tros de cel blau mecànic fet de núvols patxoca, amb la cinta, les tisores i la placa a punt per inaugurar.