El meu kit de tristesa: llàgrimes, mocadors i ansiolítics. Un pack emocional en el què no hi he inclòs l’obre cartes familiar, l'objecte preferit pels de casa per anar a petar per pròpia iniciativa a l’altre barri. El psicòleg, sessió d'ahir, 17:03 P.M., aplaudeix l'absència d'aquest component ofimàtic, però es queda a mig plas, plas, plas, quan li explico com el primer avantpassat va voler plegar del món amb un tallapapers. El timming del desastre: l'aprenent de suïcida s'hi va posar un divendres cap al tard; l’endemà, encara llescava sense èxit les venes de la mà esquerra, i el diumenge ―cansat de fregar un obre cartes mal afilat pel canell com si fos l'arc d'un violí― va desestimar el traspàs voluntari sota l'atenta mirada del ridícul. Que el dilluns un doble atac de cor fulminant l'enviés a Montjuïc, excel·lents vistes al mar, seria carn per un altre post...
tot i que té molt de glamour, millor sense l'obrecartes, home! que de vegades ens capfiquem massa en voler seguir les tradicions familiars quan el que deuríem fer és allunyar-se d'elles!
ResponEliminaHome, l'obrecartes denota molta consideració, així qui trobi el cos no tindrà problemes per esquinçar el sobre on hi ha la típica nota de suïcidi, o les darreres voluntats del finat. Segur que el psicòleg no ho va tenir en compte això, en cas contrari no hauria detingut els seus "plas, plas"
ResponEliminaTinc tots els elements del kit, sense obrecartes, això del suicidi no és per mi, si de cas que em pelin...
ResponEliminala imatge del canell i l'obrecartes com l'arc d'un violí és del tot romàntica. llàstima de la intenció, poc poètica per cert :)
ResponEliminaVolia dir exactament el que ha dit l'Anna G. De fet, mentalment anava dient "La imatge de..." disposada a escriure-ho i quan he baixat més amb m'he trobat la frase ja escrita. Déu, quines coses...Doncs això...
ResponEliminaUn servidor opina que suicidis com el de Tosca o de Liu ja no en queden. Allò eren suicidis!!
ResponEliminaabandona el kit tristesa i apunta't al kit supervivència! ;)
ResponEliminanosé si els guions seran tant "romàntics" però sí pel·liculeros!
Això em referma que quant no és l'hora no és l'hora i la Mort ens troba sempre a Samarkanda.
ResponEliminaA mi, un cop passada l'època de "This old world's too funky for me", me diuen que me moriré de vella. Jo vull que duri molt de temps, senyor Tinc, els seus escrits eleven el català a l'esgraó de la Literatura!
ResponEliminaYo tengo tambien un kit de tristeza a punto en el mio tambien hay canciones lastimeras
ResponEliminaCada cosa el seu lloc, l'obrecartes per a assassinar aquelles cartes que ens enfonsen a la misèria, les pedres al coll per a enfonsar-nos a les tèrboles aigües del traspàs.
ResponEliminaSaps? M'entristeix llegir aquest post.
ResponEliminaSrta. Maria: tota la raó, per això servidor va renunciar a l'obrecartes ; -)
ResponEliminaSr. Arisdot: he, he, he
Srta. Zel: pelar, suicidar... el final és el mateix :-)
Srta. Anna: gràcies per això de la imatge!
Srta. Vida: no serà que deu tenir una germana bessona per aquests món cibernètics?
Sr. òscar: ah, sí! quins temps, aquells!
Srta. Camaleó: oh, abandona, abandona... no és tant fàcil per un Sr. Tinc de molt mal caure! ;-)
Sr. Alyebard: justa la fusta!
Srta. Cantireta: miri que no tinc per costum enrojolar-me, i vostè ho aconsegueix...
Srta. Paula: fantàstic! Reunió de kits de tristesa rotllo tuperware, s'hi apunta?
Sr. Porquet: veig que a la seva família ho tenen ben clar, he, he, he :-)
Srta. Mortadel·la: no s'ho agafi tant a la valenta ;-)
Jo em pensava que els obrecartes eren més una arma defensiva.... vaja això sempre surt a les pel·licules ... ;-P
ResponEliminaSrta Tiquismiquis: depèn del grau de cinefòrum que tingui cada família: miri, la meva ha sortit així, i no hi ha membre destacat de la nissaga que observi un obrecartes en perjudici a la seva salut ;-)
ResponElimina