Segons efemèride inventada, avui és el Dia de l'Alliberació Personal. Així,
doncs, m'aixeco fent un parell de palmadetes, i un sol radiant se situa al mig
de l'humor. Peto els dits, i un exèrcit digilent de còfies m'escombra els
problemes. I mentre suco les poques ganes d'esmorzar en la profunditat relativa
del cafè amb llet, obro el diari per les pàgs. centrals i llegeixo ―a tot color― la dimissió irrevocable de la mala sort (càrrecs de confiança inclosos.) I
en un atac d'originalisme contrastat, torno a emplaçar a l'amable lector/a a
l'inici del post: segons efemèride inventblablabla...
Vigili vostè, que el dia en que es posi de moda dimitir, ací plegarà tothom i feina tindrem per a que algú es faci càrrec de les coses eixes.
ResponEliminaNo deixa de ser curiós que per alliberar el personal crei vostè un bucle infinit de repetició per atrapar-los en la lectura. Jo, ja l'aviso, he dimitit com a lector d'aquest apunt ipso facto, després de la primera repetició. Deu ser que no sóc cap exemple.
ResponEliminaSr. Josep: no m'espanti tant, home! Mentre la dimissió no dimiteixi...
ResponEliminaSr. Joan: he, he, he, veig que ha copsat la ironia de l'asuntu!