Com cada any, tu poses les petúnies i jo, el cotxe. Enfilem el segon trencant de la nacional, xiprers i pluja a cada banda. Dues voltes de clau i fem grinyolar el silenci dels morts. Mentre tu enllustres la làpida, jo passejo les llàgrimes tres blocs de nínxols enllà. Respecto els creients perquè saben què dir en un cementiri. Algú que m’estimo hi resideix per pròpia voluntat: tenia càncer de vida. Les seves particulars sessions de quimio ―alcohol i depressions a granel― van fer metàstasi una matinada de fa nou anys, en una estació de tren. Des de llavors que he buscat l'especialista que m'extirpés la tristesa, però sempre m’han clavat la mateixa i idèntica excusa pal·liativa: que la vida és massa seriosa per posar-la en mans d'un cirurgià.
Tinc...
ResponEliminaCom ho sento.
Si escrius com escrius, així, només així, arribaràs a ser molt gran.
Fes-me cas.
Ara mateix, només així, rep el meu petó.
Tinc una abraçada des d'algú que pateix els mateixos símptomes. Tu també Escrius, amb majúscules.
ResponEliminaCom és possible descriure amb tanta bellesa el dolor?
ResponEliminaFaig la mateixa pregunta que la Srta. Tiquismiquis.
ResponEliminaAhir vespre vaig anar a un funeral. Moria una persona major que també va sofrir molt els darrers anys. No era ningú proper, però tampoc em va caure cap llàgrima, quan jo sempre he estat hipersensible al dolor i la mort. Crec que totes les llàgrimes les vaig plorar aquell dia de fa 1 any i 8 mesos, quan el càncer de vida s'emportà també a la meva amiga E.
A tots: senzillament, gràcies...
ResponEliminaNingú sap què dir mai en un cementiri, creient o no. Però tu ho expliques molt bé, només com ho podria explicar un jugador que juga a la "tercera regional de l’existència".
ResponEliminaDes de casa, esperem que siguis titular i no un reserva.
Anna Tarambana: li agraeixo la confiança que diposita amb les meves habilitats, però com resa el tòpic futbolístic: "Lo important són els tres punts, ajudar a l'equip, no si marco o no..."
ResponEliminaProcuro no trepitjar mai un cementiri-ciutat. Sí, en canvi, els petits cementiris de muntanya amb les seves tombes a terra.
ResponEliminaFeu la prova: mai us podreu imaginar morts, és físicament impossible, perquè hi sou presents. Per això hi ha qui busca nínxols al sol, qui no vol ser a terra per por de les sargantanes, etc.
Cúmuls de tristesa, esvaïda o no, però real.