M'agrada el meu món paral·lel dels dilluns al vespre. Introdueixo el pin, premo el botó groc i hi accedeixo, amb bata i pantumfles. A l'altra banda d'un passadís llarg i blanc una veu en off diu play i tot comença. Avui sóc en una pantalla del segle dinou. Ombrel·les i barrets de copalta desfilen pel meu carrer. Plovisqueja en blanc i negre, passejo amb un bastó amb mànec d'ivori i els carruatges peten l'empedrat. M'aturo davant d'un aparador: casaca cenyida, mocador nuat al coll, rellotge de butxaca. Sóc el reflex elegant d'una nostàlgia no-viscuda. Al món paral·lel dels dilluns al vespre s'hi pot enyorar ―amb set vides per nivell― els records que mai no es tindran.
Ara entenc perquè hi ha tanta gent al meu univers paral·lel. Però m'agrada el concepte de nostàlgia no-viscuda.
ResponEliminaSí, hi ha overbooking en aquest costat fosc de la vida!
ResponElimina