El meu camell de somnis diu que plega. Que ja en té prou i massa. Que amb els fills encarrilats, quatre estalvis a “la Caixa” i el plat a taula, ara li toca a ell, esnifar impossibles. M’anota la direcció del seu substitut, s’encén un marlboro i, abans d’encaixar l’adéu, em confessa l’estafa. Durant tot aquest temps m’ha distribuït la cara B dels difunts, la memòria dels morts que ningú no reclamava. Que traduït a la raó vol dir que durant vuit anys i mig, i per la vena grossa de l'addicció, m’he punxat il·lusions traspassades a preu de mercat. Mira tu que bé...
Viure els somnis dels altres realment és estar mort.
ResponEliminaUna vegada més, em deixa sense paraules, Sr.
ResponEliminaCop de barret! Així vos sou el que viu la meva altre vida? Facin tant mal ús com li plagui.
ResponEliminaSrta. Tiquismiquis: ja deia jo que, últimament, feia mala cara...
ResponEliminaSrta. Miquey: bé, no és la meva intenció deixar-la neta i pelada de vocabulari ;)
Sr. Alyebard: caop de barret per vos, per deixar-me fer ús de la seva il·limitada vida!