M'assec a primera línia de platja amb el mandu a distància. Poso el mar en mute, rebobino un parell de marees, pujo la resolució de l'aigua i pixelo el cel amb tons de blau rabiós. Amb aquest fons de pantalla (un sol que no piqui, ventet opcional) qualsevol fantasia fa de bon desplegar. Podeu agafar un vol sense escales ni turbulències amb destinació a. C. i preguntar-li a Déu pels seus amors de joventut, si se'n penedeix del món o si traspassa el copyright del sentit de la vida. O podeu situar-vos entre els descobridors del vuitè dia de la setmana: el dillumenge, dia en què t'abonen un parell de tres quarts d'hora extra per gastar durant tot el mes i com més et plagui. I és que els somnis no demanen usuaris, només consumidors. I hi afegiríem: i un bon tall de paisatge.
Buf, tindràs molt mal caure, però les paraules et rellisquen d'allò més bé i fan al terra un escrit impresionant. M'ha encantat. Ja em tens de fan.
ResponEliminaDoncs jo rebobino tres marees, pujo al màxim la resolució de l'aigua (sóc curta de vista), trec el seu blau rabiós (trobo que m'enlluerna) i, posats a triar marxo cap a P. I com que m’ha deixat per uns moments el "mandu" a distància, el deixo amb un parell de marees més una. Si no li agrada, cap problema, premi mute.
ResponEliminahttp://www.goear.com/listen/fc2dcc5/paris-1919-john-cale-
I, Sr.Tinc, quan els somnis es consumen, acostumen a deixar-ho de ser.
Sr. Tinc... podria afegir al meu comentari això just al darrera el link? :)
ResponEliminaI, una altra cosa, la paraula fantasma, ghost, no va per vostè!
Srta Vida: agraït pel seu comentari, tot i que el mal caure ningú no me'l treu.
ResponEliminaSrta Anna: el mandu me'l torni a la tornada. Pel blau no es preocupi (diria que pateixo daltonisme, he, he...)