Per anar bé, la cosa hauria d'anar així: abans de posar-nos en circulació existencial, publi-reportatge sobre la vida al cantu. Acabada la projecció (amb crispetes i dolby surround) breu anàlisi tècnica ―guió, banda sonora, efectes especials...―, valoració de l'argument cinematogràfic i posterior taula rodona: “L'ésser humà té el final biològic que es mereix?”. Finalitzat el simposium, recompte a mà alçada: partidaris de viure, segueixin l’acomodador fins a la sortida d'emergència (avantsala de les quaranta setmanes de gestació); indecisos o desertors en potència: al fons del passadís, guarda-roba i passi-ho bé.
No seria mala cosa, perquè mai ens pregunten si volem sortir, oi? Potser més d'un s'ho repensaria.
ResponEliminaOh, sí! seria més pràctic, trobo, oi?
ResponEliminaPerò no hi hauria cap altra versió possible, menys crua, més alegra?
No hi ha torn per possibles rèpliques?
Tampoc?
M'he de decidir ara, amb la boca plena de crispetes?
Ara ho entenc tot, em vaig equivocar de sortida!, ja estaré al cas per a properes reencarnacions.
ResponEliminaAmb les crispetes, una aigua, que sempre t'agafa set. O alguna coseta dolça, per allò de les alegries que et dona la vida.
ResponEliminaL'autor ha eliminat aquest comentari.
ResponEliminaAh, no, no...preguntar-nos? per què? Tanmateix ens equivocam igual. No recordes allò de l'home és l'únic animal que ensopega dues vegades amb la mateixa pedra?
ResponEliminaSr. Tinc vostè vol garanties allà on no les hi ha
ResponElimina