El pou


Em ve de família: no surto de casa sense un pou a la butxaca. Previsor de mena, mai no saps quan et podrà ser útil. Si pel carrer et topes amb un imprevist de mida estàndard i tens poques ganes de drama, butxaqueges i, flop!, instal·les a terra quatre cargols, dues palades diàmetre, politja i forat. Amb mi ja som cinc les generacions de familiars que, des de 1914, ens nuem una corda a la cintura i llisquem fins al nivell freàtic de la realitat: fugida profunda i anar-hi anant, que diuen...

9 comentaris:

  1. Els pous tenen poca cosa bona, Sr. Tinc. I no li aniria millor tenir dins la butxaca una entrada de cinema, un xupa-xup o, si més no, un forat com aquell pel que caigué l'Alíca al seu país de les meravelles?

    ResponSuprimeix
  2. Mentre es pugui sortir del pou, suposo que no és tan mala idea!

    ResponSuprimeix
  3. No es descuidi mai la corda per tornar a sortir, faci'm el favor. Gràcies.

    ResponSuprimeix
  4. I després com torneu a pujar? És un dubte que tinc, per si em pot interessar aconseguir el meu propi pou.

    ResponSuprimeix
  5. No seria millor un Spa de butxaca amb iacuci? Posats a amagar-se un lloc còmode i amb cava i senyores que et tracten de tu i fumen.

    ResponSuprimeix
  6. Ep, digui'm atrevida si vol, però jo en duria un a la butxaca per a llençar-hi altra gent, sense politja ni corda ni mandangues. Bé, i també per amagar-me de tant en tant; això sí, jo amb la corda lligada i tal, no fotem.

    ResponSuprimeix
  7. La tradició és la tradició, senyors..., i és que des de 1914 a casa caiem pel pou amb molt d'amor...

    ResponSuprimeix