Com que tinc les isòbares a favor, despenjo de l'armari les ales de segona mà, model querubí, cinc marxes. Des del balcó de casa, i a vuitanta-tres bats l'ala/min., enfilo el cel del diumenge. Quatre rotondes, i llisco entre mars de nata gruixuda, lliures de radars i peatges. Condueixo amb tocs suaus d'aleteig, les mans a l'esquena, direcció aire. Saludo una família d'àngels dominguerus que planegen pel carril contrari (sogra inclosa), i quan ja tinc els pulmons ben plens d’estratosfera, agafo el primer cúmulus públic que té parada davant de casa. Mitja hora més tard, aterro sense complicacions. De nou amb els peus a la rutina, m’espolso els borrissols de núvol enganxats entre l’escarola, em desenrosco les ales i les deso al seu estoig, calaix utopies, armari felicitat.
mmmmm vaja, ha dit felicitat...
ResponEliminaCaram noi, hi ha horaris per aquest trajecte? Espero que siguin més puntuals que els de renfe, perquè suposo que si arriben tard sabrà més greu.
ResponEliminaEncara sort que els cúmulus no feien vaga aquell dia i va poder arribar a casa sencer. Sana enveja, a mi la RENFE em deixa tirat dia si dia també.
ResponEliminaLa pròxima escapadeta m'avises, que jo m'apunto! :)
ResponEliminaEl proper vol quedem a la segona sortida!
ResponElimina