324è dissabte qualsevol


Fent ús esporàdic de la parella vam treure a passejar la gana a quarts de tres d'un dissabte radiant, de cel alt i sorolls acceptables. Escurada la sobretaula cadascú va enfilar la seva manera de fer. La part femenina és a dir: tu Rambla avall, direcció multitud; la secció masculina és a dir: servidor encarat al Tibidabo, rumb mandra. El nostre amor fa anys que dura perquè amb el temps ha après a desdurar: és l'única coordenada que manté l'interès blindat a primera línia de la trinxera sentimental. No cal dir que aquest pacte de no-convivència (dos solters emparellats a distància) fa dentetes als amics d'hipoteques fixes i fills variables. Tot i que la nota a peu de relació que desespera més al sogram de cada bàndol és que ens separin quinze anys biològics, i no si tenim anells, factures o banyes consentides en comú.

10 comentaris:

  1. Quinze anys de separació biológica? Res. En conec de dinou (per ser més exactes).
    El que diguin el sogres, ehem, ni cas.
    I fora la mandra i amb ella, el Tibidabo. Millor Rambla avall. Sempre! Et perds (perdeu) pel Palau Dalmases, entres (entreu) a dins i demanes (demaneu): si us plau, unes copes...
    Amb musiqueta suau de fons o piano en directa (segons la nit).
    I que duri l'emparellat a distància!
    http://barcelona.metroo.es/b/palau-dalmases-espay-barroc.
    L'assesora de llocs.

    ResponElimina
  2. I per què s'hi ha de fotre ningú en això? Qui ho ha de tenir clar és qui ho viu, no?

    ResponElimina
  3. ... vaya... jo tinc una història paral·lela que explicar-te, amb la diferència que a mi, la gana no permet que la passegi. És d'impulsos salvatges.

    ResponElimina
  4. Quinze anys de separació biològica i una separació física volguda...bé, a mi me'n separen tretze, però la física no la vull, no. Ja està bé que algú sí pugui ser feliç en aquestes circumstàncies. Per cert, jo també enfilaria cap el Tibidabo.

    ResponElimina
  5. Tinc tres petites abraçades i una de molt gran esperant-me a casa. I també hipoteca. Però no, no t'envejo. Això no vol dir que hi hagi moments de tot... Però tu també els tens aquests moments (Rambla avall, Tibidabo amunt).

    Ah, i això no treu que defensaria la vostra relació a capa i espasa. L'ensenyament #1 del meu pare: "Viu i deixa viure".

    ResponElimina
  6. I on és el problema? o és una menor? com li diu tothom visqui la vida i deixi endarrere els murmuradors.

    ResponElimina
  7. Miri si te estones perdudes i no li ve de gust la parenta... faci la mandra per aquí, se li dona be.

    ResponElimina
  8. Sr, Tinc? Yuhuyuhuuuu? Hi ha algú? Ningú?
    Sona a vuit!
    Bé, entro igual, m'estiro al sofà de la sala i premo plaaaaaaay!

    Ja arribaràs.
    Si us plau, quan ho facis, tens una llista de coses pendents penjada de la nevera: roba, armaris, bany... planxa... (segueix).
    Un altre si us plau: no premis mute encara que dormi i soni la cançoneta docents cops. El volum que es mantingui igual. No me'l baixis a sis com acostumes,valeeeeeeeeeee?

    http://www.goear.com/listen/ea4759a/perfect-day-lou-reed

    Estic de divendreeeees. :)
    Espero llevar-me i veureu tot net...

    ResponElimina
  9. M'anoto totes les seves opinions: faré més el mandra, deixaré les sogres que xerrin pels descosits, continuaré solter per devocií i convicció, llegiré la llista de coses pendent que tinc a la nevera... i els abraçaré a tots i cadascú de vostès des de la distància!

    ResponElimina