D'amants

He hagut d’obrir un expedient disciplinari a la meva última amant. De tota la vida que les cames adúlteres que han lliscat pel meu llit han seguit el protocol establert i aprovat per la Convenció d'Amants Internacionals: còpula+cigarreta+petó+ja et trucaré. Però aquesta darrera incorporació de metre vuitanta-tres, d'ulls blaus i de denominació d'origen nòrdica, un cop enllestit el catàleg de postures de sèrie ics, ha encès el nobel de rigor i..., ha trencat el silenci amb un catastròfic “hem de...” (!), un dels plurals més químicament castradors que ronden pel mercat de fluïds corporals...

Quina agència dius que t’envia, maca? Mira, t'ho diré clar i català abans no arrepleguis els teus encants i enfilis la porta per on has entrat: el principi que ha sostingut la història dels amants que es fan i es desfan entre llençols és l'absència de qualsevol pronom personal acabat amb essa (si no vols, és clar, que l'orella que planxa el coixí del teu costat del llit s'esfumi amb la cua entre cames.)

Si et saltes aquesta regla d'or per simple incontinència verbal postcoitum és que: a) o bé se te'n refot l'antropologia conjugal: relliscada descomunal; o b) ets la prova fefaent que expedeixen el carnet de querida a qualsevol pit i cul que ompli el formulari d'admissió. No ens escandalitzéssim, però els amants no són la cara B dels matrimonis soporífers i hipotecats. Si un parell de casats fan el salt és per simple evasió existencial, però mai per obrir de bat a bat la porta del seu forat negre mental, ni per emprar el plural majestàtic entre polvo i polvo ni, encara menys, per disparar preguntes del calibre amorós (i a boca de canó) al mascle acabat d'ejacular i en plena fase REM. Per follar amb problemes tiro de senyora amb rulos i bata estampada de flors, no sé si m'explico...