Els egoblogs

Ja t'ho diré: prefereixo que em practiquin una colonoscòpia sense anestèsia en un vaixell txetxè ancorat en aigües internacionals (i infestat de rates sifilítiques) abans que visitar segons quins blogs. A la catosfera d’aquest cantó del mediterrani corre una creença tipus copiar/enganxar que diu que obrir una bitàcola personal és la bomba 2.0 i més. Els encarregats d'escampar aquesta farsa són els egoblogs, la comunitat més perillosa d'integristes digitals que se't pugui colar a la bústia amb reclams tipus: “Vota'm: aspiro al top-ten dels blogs més endogàmics“, o “Saps qui anirà a Ràdio Sant Guillem de Frontanyà per parlar de la blogosfera abans i després del seu blog?” o bé: “Aspiro al premi “Cita'm i clica'm (modèstia a part)”, etc. A part d'autopostejar-se fins a l'extenuació, els egoblogaires són les úniques bèsties cibernètiques capaçes de comentar els comentaris dels seus propis comentaris per terra, twitter i mar.

Diguem-ho clar d’una vegada: esventar segons quin nivell d'històries personals s'hauria de ciber-regular. I mentre no s'inventi la manera de comprimir l’ego d’aquests onanistes cibernètics en zip o rar, empaquetar-lo com arxiu adjunt i enviar-lo (amb còpia oculta) al web més inhòspit del ciberespai on es desactualitzin d'inanició, proposo una mesura de prevenció gens popular. A mode d'advertència s'hauria d'especificar al navegant que al davant hi té un blog d'alt contingut vanitós. Per accedir-hi, tarifa al cantu: el preu de la lectura nacional rondaria l'1,5 cèntims/min.; el cost de la lectura internacional, uns 2,8 cèntims/min. Si l'usuari infeliç vol entrar en un univers d'auto-cites i auto-homenatges on-line, que es rasqui la butxaca. Però si l'internauta de torn és sensat i s'estima la salut mental per sobre de totes les coses, amb aquesta nova taxa de circulació s'estalviarà temps i quartus. Ah!, i la pinça al nas...

(Per cert: la lectura d'aquest post és de 0,5 cèntims/min.)