Tinc el GPS vital destarotat de fàbrica: mai no aconsegueixo anar més enllà de la segona rotonda de mi mateix. Per sort, en l'últim número de la Science Rechearch Society s’apunta que la cèl·lula d’orientació existencial podria ser aïllada amb èxit. Els qui circulem, perduts, pels vorals de la vida la notícia ens fa tocar el clàxon de felicitat. Si s’elaboren embrions i rinoplàsties a la carta, si es practiquen trasplantaments d'òrgans a distància o t'esborren les diòptries de talp amb làser, ¿per què no podrem encarregar a la neurologia més avançada un parell de sentits a la vida per anar tirant?
I perdre la gràcia de anar rebotant de paret a paret, això mai!
ResponEliminaDemanes un parell de sentits...
ResponEliminaTinc el primer: viure. El segon, estimar (ni que sigui als arbres), i el tercer, carregar-te de paciència.
Pensaré si en trobo més...
Mala notícia: el GPS el mecànic m'ha dit que m'ha fet la perla, o sigui que, ni Alyebard ni nna, els podré respondre en condicions, he, he
ResponElimina