Si al rebost de casa hi col•lecciono pots de tristesa fermentada és cosa meva.
Si hi ha matins que m'afaitaria les idees amb calç viva és cosa meva.
Si els caps de setmana esmorzo torrades untades amb nostàlgia extra és cosa meva.
Si vull que m’expedeixin el certificat d’inutilitat existencial congènita és cosa meva.
Si em vull esberlar els somnis és cosa meva.
Si continuo pagant la quota d’imbecil•litat on estic subscrit és cosa meva.
Però si t’esgarrapes l’ànima, tens les pupil•les dilatades d’absència i et perdo entre l'amplitud rebregada dels llençols i els replecs dels teus somnis ja no és cosa meva: ets cosa meva...
Cop de puny a les costelles del poeta que em rimi l’amor amb líriques i demés collonades romàntiques. L’amor és bilateral, i la vida -creu-me- va de debò.
Fa temps que no llegia una declaració d'amor tant intensa. Tindràs mal caure però com sents, nen!!!
ResponEliminava de debó... això si que ha estat un cop de puny... uf!
ResponEliminaAmb aquest escrit, val la pena que segueixis pagant la qüota d'imbecil.litat.
ResponEliminaGràcies a les tres, francament...
ResponEliminaCom se'm podia passar aquesta entrada? Sort de la Sra. Mortadel·la que m'hi ha reenviat. Potser encara no t'havia descobert. Espero que el cop de puny fou prou fort i sigui cosa seva
ResponElimina